Els ulls interns

Hi ha llibres que, llegits en un moment determinat de la vida, deixen empremta. El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exúpery, és un d’aquests llibres. Una de les seves frases més famoses: L’essencial és invisible als ulls, va marcar molts dies de la nostra adolescència. Ara aquesta frase ha pres cos literari, i de quina manera tan bella, en una novel·la: La distància fins al cirerer (Ara Llibres), de Paola Peretti (Màntua, 1986), en l’acurada traducció d’Anna Casassas.

Sense que ens diguessin res en aquells últims dies entre la infantesa i els primers de l’adolescència, vam comprendre el significat de l’afirmació de Saint-Exupéry senzillament perquè el vivíem en pròpia pell: l’essencial de l’existència humana, la seva percepció, es dóna en l’espai de la interioritat. De manera que sí, l’essencial és veu amb els ulls interns. O amb aquell tercer ull de què parla el budisme. O amb l’ull del cor, que segons la cosmologia sufí és la font de coneixement que transmuta les dades sensorials en símbols.

És possible que qui tingui bona vista en el pla físic trigui una mica més de temps a fer-se sensible a aquesta veritat. Però els qui ja des de la més tendra infància tenim consciència de la total manca de visió en un ull, posem per cas, els ulls interns s’aguditzen aviat de la mateixa manera que també s’aguditza l’oïda en aquells que hi veuen poc o gens. És la tesi que planteja Paola Peretti a La distància fins al cirerer amb tota cruesa, si bé expressada amb un alt grau de netedat argumental i poesia narrativa: la consciència i assumpció de la progressiva pèrdua de visió de la Mafalda, a punt de complir deu anys.

Mafalda, com la mateixa autora de La distància fins al cirerer, pateix una malaltia ocular que provoca ceguesa i que du el nom de Stargardt. El relat comença sis mesos abans de la fosca definitiva. I és així com els lectors anem assistint per una banda a les significatives boirines grises o pèrdues de visió que van afectant la Mafalda alhora que ens fem càrrec del treball que li suposa la progressiva adaptació a la nova i complexa situació, no sense experimentar aquells tan naturals moments de ràbia, de negació i de desigs de fugida, com ara voler viure dalt d’un arbre -en el cas de la Mafalda, el cirerer que hi ha al costat de l’escola-, com fa el personatge Cosimo, el protagonista de la novel·la El baró rampant, d’Italo Calvino, el llibre preferit del pare de la Mafalda i que la nena coneix bé a través de la seva lectura.

La distància fins al cirerer és comptada per Mafalda a través dels seus passos. Ni que sigui de manera imperfecta, al principi veu el cirerer des d’uns setanta metres. Un cop van passant els mesos cada vegada queden menys passos per veure el cirerer, és a dir, s’hi ha d’acostar de més a prop fins que arriba el dia de la foscor total. Mentrestant, tothom es prepara pel moment en què la nena no hi veurà, amb un canvi de casa inclòs. Mentrestant també hi haurà una sèrie de persones i circumstàncies que faran sensible la Mafalda a l’amor de l’amistat, aquell sentiment profund que quan és autèntic es percep amb els ulls interiors. Amistats com la de l’Estela, la conserge de l’escola, una veritable estrella en el cel interior de la Mafalda i una amazona no només simbòlica sinó també real, que la invita a espavilar-se sola i a no rendir-se mai, com també ho fa la Ravina, la jove d’origen indi que anima la Mafalda a sobreposar-se i l’ensenya a meditar per agafar esperit. Els pares són figures amoroses de pedra picada que acompanyen la nena en tot moment sense estar-li al damunt; i Filippo, el jovenet que la tracta com a una igual; i el gat que li fa companyia i en el qual ella posa un afecte tendre; i el diari on Mafalda escriu llistes amb els seus desigs per complir abans no sigui massa tard, així com els seus pensaments més íntims.

La distància fins al cirerer, de Paola Peretti, és, però, un relat que va més enllà del relat convencional per convertir-se en una faula moral semblant a la d’El petit príncep, de Saint-Exupéry. Basada en la pròpia experiència i a través de la Mafalda a les portes de l’adolescència, temps en el qual encara no s’ha perdut la visió màgica i poètica del món, Paula Peretti construeix una història que va del paradís a la realitat. O el que és el mateix: el relat d’una veritable iniciació a la vida adulta a través d’un gran trauma en aquest cas ben extrem, i que, no obstant això, podrà superar-se amb el desenvolupament d’una gran força interna. De fet, la continuació de la història de la Mafalda de ficció ja la sabem: Paula Peretti, la creadora d’aquest personatge que tant se li assembla, va estudiar filosofia i literatura, i ha escrit un llibre amb una gran sensibilitat, afirmatiu i valent sota la divisa: no rendir-se mai de la vida, ni que vagin mal dades.