Isabel-Clara Simó i les seves irreverències

¿Com passar dies difícils, d’aquells que t’agafen pel coll i estrenyen tant l’ànim que sembla que t’ofeguin? Els recursos interns de les persones per metabolitzar-los són variats, fins i tot diria que per a cada persona els seus, ben específics. L’escriptora i periodista Isabel-Clara Simó, el seu geni personal i creatiu, va acarar el dolor, el sentiment de pèrdua per la mort del marit, el company de la seva vida, escrivint Prime time. Irreverències (Editorial Gregal), com qui fa una malifeta, escriu.

Vaig decidir que la ironia, el sarcasme i fins i tot tornar-me irrespectuosa amb les lleis naturals em feien molt de bé. I així va sorgir aquest conjunt de quaranta-un contes i relats escrits en un format sintètic, abreujat, amb finals inesperats, sorprenents, i repartits en cinc apartats: Mort, Sexe, Pares/fills, Tolerància/intolerància i el darrer titulat De debò, com volent dir, ja hi podeu pujar de peus.

Fixem-nos en les pròpies paraules de Simó: tornar-se irrespectuosa. És a dir: donar-se el permís per fer-ho, en aquest cas davant d’una llei tan natural com inapel·lable com és la mort. Molt bé, tu dius que sí, i jo diré el que vull, sembla dir-nos a cada conte, a cada relat, l’escriptora en les seves irreverències. Una rebel·lia en tota regla.

La literatura, la creació com a reflexió d’un estat d’ànim poderós que tot respectant l’essencial de la persona en transforma l’òptica. Així, sota aquest nou prisma, sorgeixen les irreverències. Una resposta al dolor intens. Tot és sagrat i res no ho és, els extrems es toquen, com es toquen la realitat i la imaginació que ens aquests contes i relats n’hi ha a dojo. Com explicar el que ‘s’experimenta’ un cop un, una, ja no hi és, posem per cas: I de sobte me’n recordo: em vaig morir ahir!

No només hi ha irreverència, en aquests escrits aplegats a Prime time. Irreverències, sinó també ciència-ficció, o realisme màgic, o poètica de l’absurd. Recursos literaris d’alt voltatge per part d’una autora com Isabel-Clara Simó amb un impressionant bagatge creatiu a les espatlles. Diu que va riure molt davant l’ordinador. Riure, una obertura per a l’ànima, un respir. La literatura com la mà que obre el cor i la ment en primera instància en qui escriu i en segona instància en qui llegeix.

Jo també he rigut en alguns passatges d’aquests escrits que ho permeten a cor què vols. Són les irreverències passades per la literatura que fan el seu efecte com unes píndoles quan tens maldecap. La literatura em permetia estendre la mà, escriu Simó. Les mans, artesanes, ens fan humans com la capacitat d’articular paraules i traslladar-les a les lletres escrites com ha fet Isabel-Clara Simó.