Si és 5 d’agost, és festa major

El cicle del temps es repeteix, ja tornem a ser a la Festa Major de la ciutat.

La festa grossa (amb veu baixa, i en alta, per què no, direm que ho és Carnaval)

I la festa va sempre associada al record, al punt just de nostàlgia i a un cert polsim de la sensació de “deja vu”. De repetició d’imatges, escenes i moments  rituals.

Tenim postals gravades a la nostra memòria i fixem en l’imaginari el recordatori del pas dels anys i per tant de les festes.

Una de les primeres del nostre record és a les la Plaça de la Vila el dia 5 d’Agost just al punt del migdia –potser una mica més de les dotze, potser?) quan amb un gairebé imperceptible senyal del Sr. Serra s’enlairaven una quants globus -Quants? Cent? Seixanta? Trenta?. A nosaltres ens semblaven molts- cap el cel, els deixava anar –o bé tallava els fils- un firaire, els globus de tots colors que s’anaven perdent de vista a mesura que guanyaven alçada .. per un moment era un cel multicolor....

Segona postal, els primers balins disparats a unes boles amb escopetes a les “barraques” de la fira. Escopetes amb el punt de mira esbiaixat perquè que no s‘encertés gaire, uns premis que avui ni ens els miraríem, els trobaríem “horteres” no era tant el regal com l’emoció de  prémer el gallet i veure’n el resultat. Capir si havies descobert el biaix del punt de mira.....  

I encara una tercera, passar per sota el pas de la via del carrer Coroleu en mig d’una gernació que amb pas gairebé uniforme ens adrecem al passeig del Carme i Ribes Roges per veure el Castells de foc. Vint minuts amb traca final espectacular o bé, fluix, molt fluix... cada any ho mesurem.

I encara l’expositor mental de postals i imatges és infinita, Alguns membres dels Bordegassos pagant per fer castells, no el seus, no, sinó aportant calers perquè vinguessin els de Vendrell (avui això faria riure però la queixa de falta de diners és un tema  recurrent), els mateixos Bordegassos fent un barricada humana (riu-te’n dels del MDR) per impedir el pas del Ball de Serrallonga davant del bar La Perla, bronca i males mirades com era de suposar i a la mateixa plaça en mig dels castells alguna enganxada i esbatussada entre els de Mar i els Bordegassos, balls inacabables, convits a la festa magistrals, vots del poble emotius, pedregades i tempestes que la Verge (o el canvi climàtic) ens envia durant algun dia de la festa per recordar-nos la fragilitat en que vivim. Comissió de recerca que muta (com els acords al Parlament) cap a la institució dels Pabordes o ara ja de mes ”granadet” quan passa el cinquè ball de diables o la setena colla de bastons començar a bufar d’avorriment, l’èxit se’ns comença a menjar però en defensa de les cercaviles i la definició de la festa  valguin els paraules del Bienve Moya (1) Cal assenyalar que la qualitat, quantitat i exuberància de les desfilades i seguicis durant la festa, compostos per tota mena d’entremesos, balls i altres exercicis folklòrics, sigui, possiblement, l’acció principal que dona singularitat i caràcter al model penedesenc.

Aquests multitudinaris seguicis (habitualment anomenats cercavila) conformen un magnífic espectacle ambulatori que sol durar algunes hores, entre la seva sortida i l’arribada al punt on ha de finalitzar. A part, i alhora, el model festiu penedesenc, assumeix, durant aquests dies tot d’activitats i certàmens socials i culturals: festivals de teatre, dansa, balls, cinema;esports amb equips i esportistes rellevants, i un llarg etcètera que només limita la capacitat econòmica de l’organització, generalment municipal amb àmplia i singular col·laboració ciutadana (comissions especials).

Pensar sensacions diverses i múltiples... 

Sempre però en les imatges i en el record és de molta gent que vol compartir l’espai, recuperar el carrer com el marc de socialització de sentiments i de convivència i civisme que són valors immutables de la festa i de la vida i també compartint la relació entre homes i dones, relació intergeneracional, tothom hi troba (o hauria de trobar) el seu espai a la festa perquè és per tothom i de tothom senes que ningú se la pugui apropiar ni monopolitzar, és també una càlida barreja de veïns i de forasters, o de vilanovins que retornen a la vila per la Festa per compartir la il·lusió col·lectiva que és encara la Festa Major.

A Vilanova fem Festa Major. I la fem inclusiva i oberta als festers actius aquells que participen en la rastellera de balls i entremesos populars provenen d’arreu, acullen amb la diversitat i la diferència com un element cabdal i normal de la seva manera de ser i fer.

Però la festa és la successió natural del que fa la comunitat tot l’any, trenca això sí la rutina diària, l’avorrida quotidianitat i per això ocupa el carrer, l’àgora, l’històric lloc de reunió, i relació col·lectiva i per això n’han fet un espai de retrobament, d’acolliment i acomplint el ritual solemne de la festa fa sentir a tothom partícip d’una celebració carregada de tradició que identifica i integra a tothom a la comunitat.

Deia un dels clàssics teòrics de la cultura popular, del que ara no recordem el seu nom, amb la solemnitat que escau a una sentència que la tradició no es crea ni es destrueix, és transforma com l’energia vaja....

I seguint la màxima a la nostra ciutat la tradició es transforma, incorpora elements nous que es fusionen amb els antics, es pot vestir de blanc des de fa uns anys i sembla com si ja es fes els segles passats o vingués de l’època dels “Indianus”, o s’acaba ajuntant un del símbols nacionals, de tots vaja, amb el símbol eclesiàstic com és un campanar que no és de tots , i a partir d’aquí es crea de bell nou un ritual que sembla que ja provingui dels ancestres, i es puja el campanar com deurien fer els vigies durant les carlinades..I en contra han caigut en l’oblit altres situacions i actes, i avui ja ningú no els troba a faltar.

Això de la tradició ja se sap que parlar-ne dóna per molt i més.

És alliçonador i recomanable llegir l’article de la Maria Aluja al Diari de la Festa Major (2) , un article sobre de com es fa, desfà i transforma la tradició....

La Festa Major recull i resumeix les aportacions que s’han fet des de fa anys i per molta gent hi perduraran aquelles que han estat acceptades col·lectivament i s’anirà modificant i transformant amb el pas del temps amb noves visons i interpretacions de la mateixa tradició.

Ara fa al voltant de quaranta anys ciutadans i ciutadanes voluntàriament van voler contribuir a recuperar un ambient festiu diferent, popular, participatiu, cohesionador i que donés resposta a la necessitat de nous referents a la ciutat després de més d’altres quaranta anys d’anorreament cultural amb unes festes rutinàries

Vilanova ho va fer llavors a través d’entitats que just es consolidaven i que van prendre el timó de l’organització del cicle festiu a la ciutat amb notable èxit de participació, continuïtat i també amb un més que notable resultat des del punt de vista de la qualitat de nous continguts festius .

Avui són una colla de ciutadans, cada anys diferents, que sota la denominació de Pabordes organitza la festa. Donant-li cada any algun tret diferencial, intentant millorar cada any els seus aspectes de farciment sobre l’esquelet bàsic de sempre.

Són dies d’activitat frenètica amb un programa d’actes farcits d’activitats que si vols seguir-lo fil per randa no et dona temps de passar d’un lloc a un altre. Amb diversitat d’oferta com cal, amb el manteniment de les cercaviles amb tots els balls populars i els entremesos que culminaran en el Vot del Poble, peça de l’imaginari col·lectiu que val la pena de veure ni que sigui un cop per copsar la màgia que després la festa. Perquè el ritual i el protocol juguen un paper important en la festa són l’esquelet que la mantenen i la fan créixer a partir de les incorporacions que cada anys s’hi afegeixen o que en cauen. L’esquelet aguanta.

És en la Festa Major el moment de palesar el civisme col·lectiu, és el moment de pensar que l’esperit lúdic és un esperit que està renyit amb actituds que puguin danyar la convivència i al cohesió de la ciutat. La festa és relació amable, càlida i confortable entre persones i és aquest el lema que ha de presidir-les. Si s’ha volgut identificar la festa amb la nostra ciutat en la Festa Major com mai hem d’estar a l’alçada del que això reclama que no és ni més ni menys que estar a l’alçada de representar i mantenir els valors que la festa representa que no són altres que els del civisme, la convivència, la integració cultural, la relació, la batalla contra el masclisme, contra qualsevol violència i enfrontament.

Bona Festa Major!!

(1) Jornades Cultura i Penedès. El Model Penedès de festa popular. Bienve Moya. Consell Municipal de Cultura. Ajuntament de  Vilanova i la Geltrú, abril i maig de 2018

(2)  Tradicions de tota la vida? Maria Aluja. Diari de la Festa Major (successor per uns dies dels antics periòdics de Vilanova i al Geltrú)