José Carlos Cataño i la paraula creadora

El dia 9 d’agost va morir de sobte a Barcelona l’escriptor canari José Carlos Cataño. Just aquest mateix dia jo havia acabat de redactar el comentari sobre Obra poética, el volum que recull la seva obra completa en aquest camp de la literatura, ja que el poeta era també un escriptor de talla en el camp de la prosa. Ara aquest text que em dol que el poeta no pugui llegir, és, en homenatge a la seva memòria, com un kadish, la pregària de comiat que els jueus dediquen als seus morts. Des de 1977 Cataño era jueu de conversió. El poeta Cataño és viu ens els seus escrits. Per aquest motiu deixo el text tal com el vaig escriure, en temps present, al qual he afegit una reflexió que ara agafa una més profunda significació, extreta d’un apunt del seu blog, escrit el dia 26 de febrer de 2019.

Deberíamos retornar a la Madre, de donde procedemos. Però lo hacemos, en el mejor de los casos, a la Tierra. Este descentramiento provoca no pocas penalidades.

(La Mare a la qual es refereix Cataño és la Matriu universal, que és de naturalesa espiritual i de la qual la Terra només és una part. D’aquí ve que parli del descentrament que provoca penalitats en l’ànima quan es confon una part amb el Tot).      

Acaba de publicar-se Obra poética. 1975-2007 (Editorial Pre-Textos), de José Carlos Cataño, poeta i escriptor nascut l’any 1954 a La Laguna, Illes Canàries. Des de 1977 viu a Barcelona i per Ana Arzoumanian, que ha escrit el pròleg que acompanya Obra poética, sabem que aquest mateix any Cataño es va convertir al judaisme. Una dada biogràfica important, ja que el fet d’afegir-se a la Diàspora jueva determina una visió del món en aspectes tan fonamentals com l’èxode, el sentiment de pèrdua, el trànsit, l’hospitalitat. L’any 1982 José Carlos Cataño va publicar en la mítica Sèrie Ibèrica d’Edicions del Mall, Disparos en el paraíso, llibre escrit entre el 1975 i 1979 i que marca un senyal d’identitat en l’itinerari poètic del seu autor que ara podem seguir de manera completa a Obra poética. Amb els poemes en prosa que integren El cónsul del mar del Norte (1990), José Carlos Cataño va ser finalista del Premi Nacional de Poesía de 1991. Dietarista excel·lent i bon dibuixant, Cataño té un blog en el qual podem seguir les seves passes en les quals vida i obra convergeixen.

No busqui el lector en el conjunt d’aquests llibres de poemes escrits al llarg de més de trenta anys, una lectura fàcil que es resolgui amb etiquetes de poesia surrealista i altres ismes, ja que el poeta, i José Carlos Cataño ho és en grau elevat, és sempre un ésser en els intersticis, o entre dos móns, o en els marges i no es deixa atrapar en un concepte. La paraula del poeta Cataño, extreta del llim quotidià, brilla amb llum d’epifania. La paraula del poeta apareix així transfigurada no en una altra realitat sinó en la realitat plena per més que expressi dolor, exili o ferida. O per això mateix, ja que no hi ha vida sense dolor, exili o ferida. Però és precisament a través de l’obertura de la ferida per on passa la llum del coneixement. És a través de l’exili que sabem del valor de la terra, de la casa i de la fraternitat. I és a través del dol i del dolor que, en cessar per uns instants, o per uns anys, palpem la felicitat de la pausa.

No és agosarat dir per part meva, ja que tota lectura és subjectiva i prenyada dels propis referents culturals, que amb l’Obra poética de Cataño ens trobem amb un llibre de llibres (així es pot qualificar també una obra poètica publicada de manera conjunta). Un llibre en el qual, i a la manera bíblica, no hi ha paraules vanes: cada paraula hi té el seu pes i volum per escriure-descriure la condició humana com si fos tallada-gravada de nou, és a dir, pensada-viscuda-i-recreada des de sí seguint aquell mètode, ja sigui conegut o intuït pel poeta, amb què antics jueus en la Diàspora dels primers segles van traçar el Llibre de la Creació, i que es considera el primer text especulatiu del pensament jueu en llengua hebrea (cal dir que des de fa uns mesos Cataño ha iniciat l’estudi de la llengua hebrea bíblica). En aquest Llibre de la Creació, d’autor o autors desconeguts, s’expressa de forma tan clara (gairebé matemàtica, es diria), com misteriosa, el valor (també numèric) de les lletres de l’alefat, així com el valor, sempre sagrat, que van adquirint les paraules a través de la seva permutació.

La insularitat, la condició d’entrada al món del poeta Cataño, el fet d’haver nascut en una illa, dóna, per reflexió, un caire precís de la condició humana en un medi de bellesa i benestar: el paradís, del qual, però, sempre som expulsats en el mateix moment en què entrem en la realitat en el seus aspectes del mortal i l’efímer de l’existència: Nadie allà de la noche sabe,/ Tierra solar y de las nubes:/ Tan sólo la alegria la conoce.

Coneixem la realitat a través de sí, de nosaltres mateixos. No hi ha altra manera de conèixer des del moment en què el nostre món comença amb el nostre naixement i fineix amb la nostra mort. Entremig, però, la recerca del que en nosaltres no és moridor, o així ho creiem alguns: Si un dios se esconde,/ Perdido en un jardín sin límites,/ Un cazador se esconde/ Para que la presa se manifieste. També podem entendre aquest déu com la realitat plena (i eterna?) a la qual anem a l’encalç conscients del que ens falta, o del que hem perdut. És així com agafa sentit la mítica i mística recerca la paraula perduda, la paraula que conté l’alè de Déu: paraula que edifica en nosaltres un cos nou, un cos transfigurat per la consciència de ser co-creadors de la realitat amb aquest Déu que les religions del Llibre escriuen amb majúscula. Paraula que actua com una força viva en nosaltres de manera que Proseguir es avanzar convencido/ De encontrar respuesta del principio aquel...

Hi ha moltes maneres d’acarar la vida, i una és viure-la com un do que s’ha rebut d’aquell Déu que s’amaga (o la Vida que s’amaga amb el propòsit que la descobrim?), però que també es dóna en el mateix moment en què es produeixen les noces, la fusió entre la recerca i la trobada: Ofrenda llevo/ Que yo desconocía. No és pot dir d’una manera més bella, i més exacta, el que és en el seu conjunt l’Obra poética de José Carlos Cataño: una ofrena de la paraula germinativa que crea una nova realitat, Fuego en distinta inteligencia, com diu el poeta, és a dir, una vida nova, transfigurada. És per aquest motiu que, tal com jo l’entenc, la poesia té tant d’inspiració a través de la Paraula com de treball alquímic en el qual la matèria prima és el mateix poeta.