A recer de les ventades

A recer de les ventades (Edicions Xandri), de Mercè Amat Ballester, és el primer llibre de poemes publicat per l’autora, professora de Filosofia i diplomada en Ciències Religioses i activista de tantes iniciatives socials i culturals. Aquest poemari de signe intimista i de reflexió sobre el transcendent de la vida quotidiana fa poc que ha vist la segona edició.

Amb versos ben escandits, el llibre està compost de tres parts: Deriva, Enmig de les petites coses i A recer. Un itinerari poètic que reflecteix un itinerari personal acotat en aquests tres moments: el dolor de la deriva, la companyia de les petites coses i el diàleg que hi establim, i l’espai del recer quan advertim, meravellats, que el recer som nosaltres mateixos més enllà de trobar-nos en un lloc confortable.

En general, la primera porta que s’obre a la consciència i, per tant, al coneixement de la realitat, és dolorosa i vivim una sensació d’orfenesa, de sentir-nos perduts, de ser a la deriva. Érem al paradís, o ens ho semblava, i de cop tot es torça com si hagués passat un mal vent. I tot és com si ens hagués caigut el cel al damunt, o com si el cel s’hagués convertit en un cel desfet, com amb una imatge molt visual diu la poeta. Com a lectora no puc estar-me d’imaginar una escena mítica del nostre imaginari col·lectiu en un d’aquells retaules de colors enfosquits on es veu la parella primordial, Adam i Eva, amb els ulls abaixats i els braços abraçant-se a un cos nu en una sensació d’abandó.

I amb la mateixa imaginació que em feia veure un retaule amb figures tràgiques, ara, un cop passada la segona porta del poemari de Mercè Amat, una porta que un ésser angèlic ha barrat amb espasa de foc, s’obre l’espai i s’il·lumina amb llum rural i domèstica i veig Adam cavant la terra que ara haurà de treballar. Eva s’ocupa de mil coses. Està destinada a una vida que haurà d’animar. I en un efecte mirall és així com les coses que toca amb gest amable, s’animen, adquireixen ànima, coses senzilles que conviuen/ sota el mateix sostre amb posició d’espera còmplice/ i semblen fetes per guardar/ antics secrets de velles històries. La història d’uns anys que potser han envellit.

Una dona es retroba després de la deriva tot fent l’aprenentatge de la vida en encontres i misericòrdies. Som a la tercera porta de l’itinerari, real i figurat a través de la poesia, es miren l’un en l’altre, s’escriuen. Passar la tercera porta significarà retrobar l’ànima, ser a recer. Aleshores la dona –el jo poètic de l’autora-, recorda el lloc d’on venia, el lloc on és i el lloc on va: (...) duem inscrita una nostàlgia inquieta/ del paradís perdut a la consciència,/ anem pressentint quin és l’últim camí/ que atorga nom a tot i, a la fi, ens allibera.

Transfigurada la vida a través de l’art poètica, A recer de les ventades Mercè Amat mostra aspectes del viatge existencial cap al que la psicologia profunda anomena el Sí-mateix i la cosmovisió cristiana anomena ànima. Posar nom a aquesta realitat no és encara saber-la del tot perquè els humans, éssers inacabats, som en camí. Però saber que som en camí de reconèixer el nostre ésser intern ens permet veure’l ja en la seva claror salvífica i fer catarsi i conversió. La dona a la deriva que, alçant-se del dolor, ha animat, ha parlat i ha estimat les petites coses de la vida, en passar per l’última porta ha renascut a la vida. I allà on l’amor ens ha crescut/ a recer de les ventades, des del moment en què l’amor és compartit hi esdevé un bressol, una primavera per a l’ànima.