Inconvenients de fer-se gran

Venim d’una època en que veure els quatre de vuit en una plaça era un fet excepcional.

Hem passat de l’època en que els castells acostumaven a ser una mena de cirereta o si voleu un comodí per omplir una estona de la Festa Major sense però massa importància als castells com fenomen social.

Es tenia com la quota de la nostàlgia folklòrica d’una certa societat rural i ara són un factor d’integració brutal..

Ens apuntem a veure castells quan encara no hi havia excessiva afició i quan trobar una notícia de castells als diaris o a la Televisió era una raresa, potser només al NODO i en alguna d’aquelles insofribles jornades de “Demostración Sindical” al Santiago Bernabeu dels primers de maig amb la presència d’un Caudillo ja passat  i pansidet (però el cabrón encara firmaria cinc penes de mort) i gairebé en declivi i que els enxanetes deixaven anar un colom com ara obren una estelada, cal estar amb el que dicten els temps....

Vam tombar per moltes places del país i podem constatar que mica en mica, sobretots aquelles que ara són mítiques com la Vilafranca per Sant Fèlix s’han anat omplint i ara gairebé no hi cap una agulla. Hem patit les estretors del moment, i hem patit les ferum de la suor acumulada a una pinya. Hem conegut els ambients clàssics de la plaça des d’aquells “savis castellers” que quan encara no s’ha posat ningú a pinya ja sentència: “el quatre de nou” i després, acaba pujant un tres de vuit... Quanta saviesa popular acumulada hi ha a la plaça! I quanta tonteria també!. Hem pensat moltes vegades per què quan estem quiets a la nostra posició a la plaça conquerida a voltes a cops de colze tothom que circula per la plaça passa pel davant nostre fent-te moure i acabes a metres de distància d’on havies començat, per què tothom que porta la canya de cervesa, l’aigua fresca, les patates del xurrero també et van passant un darrera l’altre, per què el pare puja el nen a les espatlles està davant nostre....en fi tothom que ha estat a la plaça en podria explicar fins a moltes més....

Hem conegut (per una qüestió d’edat, vet aquí la raó) castellers mítics que si hi hagués un àlbum de cromos dels castellers o en un orla recordatori hi tindrien lloc d’honor: Jan Julivert el cap de colla del Nens del Vendrell en èpoques daurades, hem vist com els també mítics “nens” l’Ollé a segons i l’Oscar a terços carregaven el pilar de sis i el primer pilar de set amb folre. Dominaven l’escena just pujar a la pinya i concloïen el castells amb esforç gairebé titànic. En Pep Jai que va esdevenir el casteller proto-polític i va encunyar allò de que “Els Bordegassos sou la colla més democràtica” O els vallencs Pep de la Llet o l’Àngel Batet de qui deien que s’expulsava els castellers que tenia al damunt i saltava cap en fora quan ja no podia més, era un terç elegant sobri, provinent de Gavà carregava castells amb la Vella de Valls, o el també vallenc Francesc Piñas que va ser uns dels iniciadors teòrics dels folres actuals, o el vilafranquí  Lluís Giménez, un excel·lent cap de colla. O el Llorençó i el Cisco Estil·les de la jove de Valls que van fer forces quilòmetres per animar a uns tendres Bordegassos que no s’aclarien amb les tres passes de l’enxaneta al pom de dalt..... en fi els d’ara ja els coneixem tots i totes.

No era temps de selfis i per tant no podem mostrar cap col·lecció de retrats amb aquells castellers, ni tenim els seus autògraf, només pensar el possible gest de rebuig de l’Oller en demanar-li ja et fan passar els ganes.

Castells que després han anat evolucionat com tot, ara omplen planes de diaris, tenen espais a les televisions, i aquí cal fer un homenatge als vells rockers de la crònica castellera com Jaume Casanovas “Crossa”, Eloi Miralles “Rabassó”, Isidre Virgili, Marcel·lí J, Valls, el Bienve Moya i després ja més joves en Xavier Capdevila, el Xavier Brotons o l’Eloi Roca, tots ells i els que encara segueixen han format part de l’explosió informativa dels castells al nostre temps. Ara a més les colles cuiden a la canalla amb psicòlegs i el que calgui, han passat de la clatellada al coto fluix ben endreçat, la formació física també ha servit abans era pura força bruta i ara és molta, molta, tècnica, els castells han anat alçant-se més i més amunt i naturalment també han aixecat l’interès de la societat i han adquirit una certa prestància pedigrí cultural, d’aquells camàlics que deien les nostres àvies s’ha passat -en part- als castellers amb corbata, expressió que va fer fortuna a la colla vendrellenca quan als setanta (sempre els setanta) s’hi van acostar un seguit d’universitaris amb ganes de fer castells i col·laborar amb la colla.

Quin polític no s’ha retratat fent veure que fa pinya?

Se’n ha parlat i molt dels castells.

I és evident que s’ha convertit en un fenomen d’identificació del País amb la cultura catalana.

I també ha tingut una expansió geogràfica exponencial, des de l’àmbit del Penedès i el Camp de Tarragona s’ha expandit arreu del País, encara més enllà, el Països Catalans i també en ciutats de molts llocs on els catalans que hi viuen han creat colles castelleres que segurament no tindran una trajectòria massa llarga, però ben segur serà una experiència positiva mentre duri.

Però ja se sap que quan es creix molt i de forma més o menys ràpida les costures no aguanten i peten.

Nous problemes han anat sorgint, el risc i la seguretat han anat apareixent i les Colles van afrontar juntes els gran reptes comuns a base de crear una Coordinadora (és una entitat que va néixer l'any 1989 amb l'objectiu de vetllar pels interessos comuns de les colles castelleres, per fomentar el món casteller i, sobretot, per fer que els riscos inherents a l'activitat que duen a terme quedessin garantits sota la cobertura d'unes pòlisses adequades.) que ha ajudat a respondre als temes logístics que han anat sorgint.

I els primers debats també contemporanis mai imaginats per les figures dels pares fundadors de la castellística moderna. Publicitat a la samarreta. Ah! sacrilegi deien alguns, altres no ho veien tant malament si podien ajudar a arribar a quadrar els pressupostos, i després va venir una “estrella” (no l’estel que ens guia a la bandera) sinó la de les cerveses que va pagar l’assegurança de les colles però això enormes pancartes amb publicitat de la cervesa va aparèixer a les places de les gran diades. Una cosa per l’altre. Just, no?. I no parlem de l’intent una mica esbojarrat cal dir-ho també d’implantar una travessa (quiniela) castellera.

Et vas fent gran i vas seleccionat més. Ja potser no fem tant quilòmetres per recórrer les places de Catalunya o ja estàs cansat estar cinc hores dempeus en una plaça amb el que comporta i penses que potser més còmodament assegut al sofà davant la tele i amb un vermut a la ma també frueixes més fredament, això sí, els castells.

No és un sacrilegi és una realitat.

Però compte que ara fins i tot aquesta mena de veure els castells a distància (i amb entusiasme això sí) també perilla.

El drets d’imatge (1) s’interposen entre nosaltres i els castells.

I aquest darrers dies el drets d’imatge han fet perillar la retransmissió per la tele de la jornada de Sant Fèlix que finalment s’ha resolt amb la intervenció de l’autoritat competent .

És evident que amb el creixement del fenomen dels castells també la seva imatge ha estat utilitzada de moltes maneres, ha servit per campanyes polítiques, per campanyes solidàries i fins i tot per campanyes comercials. Les seves imatges poden servir per llançar molts missatges, de cooperació,de competitivitat, de superació, de valors d’equip... en fi no cal ara explicar-los tots. Els valors dels castells sempre han tingut una plasmació en missatges de tots tipus. I clar aquí, els drets d’imatge, han vist les colles alguna manera legítima de poder tenir alguns ingressos que permetessin pal·liar la manca de recursos més que evident de moltes colles que viuen bàsicament de la aportacions dels seus castellers. També és cert que les imatges més buscades són les de les grans colles i els possibles ingressos també corresponentment van a les gran colles. Per això la Coordinadora va estructurar la cessió d’aquest drets i gestionar-los col·lectivament. Així va ser però se’n van despenjar les colles de Vilafranca i la Vella de Valls, que no estaven massa d’acord en com es gestionaven.

La Coordinadora negocia amb productores aquets drets per poder fer l’emissió de diverses diades i aquí ve el “problema”, així explicaven -ben explicat donat el desconeixement que molts en tenim del tema– l’entrellat del conflicte que s’ha produït a pocs dies de Sant Fèlix al diari ARA 

“El serial per a la contractació de les quatre colles participants a Sant Fèlix sembla que ja ha arribat al seu punt final i totes han arribat a un acord amb l'Ajuntament per a la signatura del conveni. De totes maneres, la negociació ha passat per diversos escenaris; la qual, segons informacions facilitades per les pròpies colles, ha acabat desembocant en un tipus d'acord per a la Joves de Valls i la Jove de Tarragona i un altre per a la Colla Vella i Castellers de Vilafranca. Les diverses parts signaran el contracte amb l'Ajuntament aquest mateix vespre.

El punt inicial de desacord va arribar quan l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès va fer arribar el conveni de contractació a les colles, en el qual estava inclòs la cessió dels drets d'imatge. Joves de Vall i Jove de Tarragona s’hi van negar en tenir-los cedits a la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya i aquesta a la productora SOM. Castellers de Vilafranca i Colla Vella, en canvi, no van mostrar cap impediment en aquest acord defensant que segueixen sent els propietaris dels seus drets d'imatge; tot i que per altra banda la CCCC defensa que els van cedir a l'entitat castellera.

L'estira-i-arronsa en les negociacions s'ha acabat allargant uns dies, fins que s'han establert les condicions de la contractació. L'Ajuntament, per tant, ha arribat a un acord amb Joves de Valls i Jove de Tarragona pel qual aquestes colles no cedeixen els drets d'imatge; tal com han confirmat les dues colles a l’ARA. Aquest és un escenari el qual s'ha tancat aquest mateix matí, ja que fins llavors aquestes dues colles havien accedit a cedir els drets d'imatge per a l'enregistrament de l'actuació però no per a la retransmissió. Aquesta opció, però, ha acabat caient i les dues colles no cediran els drets d’imatge a l’Ajuntament. Per altra banda, Castellers de Vilafranca i Colla Vella han afirmat en aquest mitjà que ells signaran el mateix contracte que els van proposar inicialment”

A partir d’aquí el tema també es trasllada a la retransmissió de televisió que també està lligada als drets d’imatge.

Però al final primer amb el vermut, després amb els canalons i finalment amb l’aigua de Vichy hem pogut seguir la jornada de Sant Fèlix per la tele sense problema .

Tot plegat ens fa pensar que ens hem complicat al vida. Segurament fa vint o vint-i-cinc anys no filàvem tant prim en aquets detalls de la imatge, però òbviament quan hi ha recursos econòmics que van i venen tothom en vol tenir la seva justa part del pastís.

Arribarà algun dia en que en una retransmissió veurem els castell d’una colla i no els d’una altre o la veurem pixelada ....?

El món casteller ha avançat i molt en qualitat, quantitat de castells i extensió geogràfica i de presència en el móns dels mitjans de comunicació i ha esdevingut un reclam publicitari de certa magnitud i aquets creixement també té els seus inconvenients que cal entomar i resoldre al gust de tothom i sinó amb el màxim consens possible.

Sense públic els castells no són res, sens l’escalf sigui directe o en la distància dels seguidors i seguidores les colles serien uns equilibristes perfectes però no farien honor als lemes i valors castellers i la significació col·lectiva que tenen.

Les batalles internes lògiques i necessàries respecte a temes de drets i els mecanismes per explotar-los el millor possible per més importants que siguin no interessen massa els afeccionats que segueixen les colles al llarg i ample de Catalunya i ara, més enllà d’aquest seguidors presencials, hi ha també naturalment una gran part de l’afició que vol seguir veient per la televisió els castells al marge del debat sobre els drets d’imatge de les colles.

Us imagineu aquest debats quan els castells era l’anècdota de les informacions? Oi que no. Els avenços importants tenen els seus inconvenients i resoldre’s amb satisfacció per tothom és un deure de les colles.

Apa! A seguir.

(1) El dret a la pròpia imatge es configura com un dret de la personalitat, que atribueix al seu titular la facultat de disposar de la representació del seu aspecte físic permetent la seva identificació.

El dret a la pròpia imatge inclou els trets físics més característics de les persones que son: a) La IMATGE FÍSICA. b) La VEU. c) El NOM. El dret a la pròpia imatge garantitza l’àmbit de llibertat d’una persona respecte aquests trets físics.

Es protegeix

A les PERSONES FÍSIQUES que son els titulars naturals del dret a la pròpia imatge.

Característiques: Segons l’article 1.3 de la LO 1/1982 disposa que el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge és irrenunciable,inalienable e imprescriptible. Per tant, la LO 1/1982 plasma tres de les característiques que es vinculen als drets de la personalitat: IRRENUNCIABILITAT. INALIENABILITAT. IMPRESCRIPTIBILITAT.