G8... tocat i enfonsat?

Es va reunir fa una setmana. Encara amb la fórmula de “set més un” fruit de l’exclusió de Rússia de l’any 2014. Mostrant més que mai una profunda divisió interna que no sembla augurar-li un futur esplendorós.

Abans de treure conclusions dels intents de Macron per donar-li categoria de fòrum mundial i del menyspreu més que evident cap a la trobada mostrat per un Trump prepotent i fins i tot pocasolta, convindria recordar que tot arrencà el 1975 quan, l’aleshores president francès Valery Giscard d’Estaing convocà prop de Paris als caps d’estat dels sis països més desenvolupats (Alemanya Occidental, Itàlia, Japó, Regne Unit, Estats Units i la pròpia França) per intentar combatre la crisi econòmica que, des de dos anys abans i per mor del petroli, afectava l’economia mundial. L’idea era simple. Reunir-se anualment, convidats per una presidència rotatòria, i buscar solucions econòmiques als problemes econòmics que anessin apareixent. Integrant, quan fos el cas, a nous estats que ho mereixessin i convidant aquells dels que es veiés interessant saber l’opinió. De fet, a la segona reunió del batejat com G6, a Puerto Rico, el president dels EEUU Gerald Ford, proposà incorporar Canadà, convertint l’organisme en el G7. I en la de 1997 de Denver, Rússia, en procés d’abandó del seu model comunista, fou acceptada com a vuitè membre, després d’uns anys de ser convidada i malgrat la seva situació encara no reglada enfront l’Organització Mundial de Comerç. Els països desenvolupats no podien permetre que una potència com Rússia (si més no territorialment i política) quedés al marge d’aquella ONU no declarada de l’economia mundial. Però, com deia, el 2014, arran de la declaració d’independència de Crimea enfront Ucraïna i la seva incorporació a la Federació Russa, els altres set membres decidiren girar-li l’esquena a Rússia, boicotejar la reunió prevista a Sochi (Rússia) i veure’s a Brussel·les, creant el col·loquialment conegut com “G7 més 1” que incorporaria de manera permanent però sense fer-la membre, la Unió Europea” i, de forma paral·lela i no permanent (es fa una reunió paral·lela) a Mèxic, Brasil, Xina, Índia i Sud-àfrica en tant que potencies econòmiques emergents.

I així arribem a la reunió d’enguany. Una reunió convocada pel president de torn, el francès Macron, que esperava mantenir l’estatus de cimera mundial on decidir el futur de l’economia planetària. Però que, com diria Bob Dylan, ha acabat mostrant que “els temps estan canviant“. Perquè, si alguna lliçó es pot extreure d’aquesta trobada és que hi ha una potencia interna (els Estats Units) que ha recuperat actituds absolutistes de país dominant i que, tot i la petició dels altres per reconduir la situació amb Rússia, manté l’esperit de la guerra freda i en veta la reincorporació. Que, tot i la crida del president de torn a reconduir la seva situació amb Iran i rebaixar la tensió mundial, diu que si vol, ja ho farà bilateralment. I, el que és més greu, que no està sol en aquesta actitud. Tot sembla indicar que Gran Bretanya es més que receptiva al cant de sirena de Trump que la convida a sortir com mes aviat millor de la UE per signar uns acords econòmics bilaterals amb EEUU que prometen pau i, sobretot, posteritat. A canvi, és clar, del debilitament de la institució europea que, a la llarga, l’elimini del panorama econòmic i en mini la força política.

Hi ha encara una segona conclusió, vistes les respostes més o menys “xulesques” de Brasil i Xina. Països que fins ara, aparentment, sospiraven per entrar a formar part del club selecte del G8 (les reunions amb ells es definien popularment com “G8 +5”), i que han perdut bona part d’aquell interès. La clara vocació de Xina pels acords bilaterals que tan bons resultats li dona a Àfrica i el menyspreu de Bolsonaro per les ajudes ofertes pels països desenvolupats en lluita per l’ecologia, semblen indicar que entrem en un període nou de reconstrucció d’aliances i acords econòmics que bandejarà la política i ho centrarà tot en l’economia. Una tendència que, coincidint amb la del president Trump de mantenir a qualsevol preu la posició predominant i intransigent d’uns EEUU que governa més amb aranzels que amb lleis i acords polítics, no augura dies de bonança sinó tempestes huracanades com la que, profèticament, està amenaçant les seves costes.