L’arquitect(a)

El Premi de Poesia Ventura Ametller, convocat per primera vegada aquest any 2019, ha estat concedit a Laia Maldonado (Coma-Ruga, 1997) per l’obra L’arquitecte, publicat per Edicions de 1984.

«Dissenyar un plànol,/ Alçar-nos amb un relat,/ Fer-nos de paraules i ser vers en essència./ Reformar-nos fins que ens definim», vindria a ser el repeu, o la clau de volta per usar símils de l’àmbit de la construcció, de L’arquitecte, un llibre de poemes en què la figura del constructor esdevé l’arquetip d’una feina titànica i diària: la construcció d’un mateix alhora que aquesta obra queda enregistrada en el llibre de la vida, si bé transfigurada mercès a l’art poètica.

En els seus poemes, Laia Maldonado se serveix de denominacions pròpies del món de la construcció per descriure realitats: «varem esmicolar la paraula “casa”», o suggerir estats d’ànim: «vares aixecar un eixample», talment com els vells maçons s’expressen en els seus treballs amb les eines-paraules-símbol pròpies del gremi de constructors.   

La imatge de l’arquitecte com a constructor d’un mateix i, en la mesura del possible, de les nostres accions, és poderosa i s’adiu amb el tremp de l’autora, Laia Maldonado, quan afirma que «que continua aprenent a pensar, a rebel·lar-se i ser tossuda», és a dir, a ser part activa, activíssima, en la construcció del «jo» que, com una columna ferma, sosté el propi edifici. Sense obviar, és clar, episodis d’errades («és l’errar que ens manté vius») en el càlcul. I és que els arquitectes en sentit metafòric també s’equivoquen i han de tornar a calcular els pesos i volums de l’existència mentre sacsegen els fonaments del sentiment de la vida colpejat per episodis de desamor i que a L’arquitecte pren expressions tan dures: «Esgarrapant-me les galtes de clenxes vermelles» o «duc la pell coberta de llops», imatges poètiques del desencís, del malestar, del dolor.

A L’arquitecte cal llegir-hi l’arquitect(a). Perquè és el jo poètic d’una autora qui expressa la seva determinació davant la seva existència concreta i a qui no la «commouen les moixaines» que volen adormir la dona forta. I així, si copsa l’engany, el frau, que el copsa quan «busquen mar», aleshores «els dono terra». Amb paraules cuites com maons, Laia Maldonado va construint el seu edifici-text tenint sempre ben present que no està sola, que hi ha «dones autèntiques» que, és clar, una societat acomodatícia i aburgesada voldria fer fonedisses perquè aquestes dones són com un mirall de l’espant, un mirall on aquesta societat no es vol mirar perquè hauria de capgirar la seva existència fantasma, amb ànima d’aluminosi. A L’arquitecte hi ha la voluntat de ser qui s’és, i de «recuperar l’ús propi del llenguatge». En definitiva: ser l’arquitect(a) de la pròpia poeta que no té por d’obrir-se l’ànima amb «un tall petit, ínfim», escissió que obra com un camí de llum per veure amb més claredat que el «jo» i «l’Altre» que som per als altres són la mateixa figura del constructor interior, l’arquitecte que sent i prenent la paraula s’afirma «com quan jo era sencera» i ho vol tornar a ser.