Qui... jo??

Si el rei constitucional que tenim no ho arregla amb un miracle (i no sembla plausible vivint com viu en pecat), tot indica que anem de cap a unes altres eleccions estatals. Amb uns plantejaments que recorden els d’aquell àrbitre de futbol que fa repetir el penal de l’equip de casa fins que marca el gol, pendent com està del públic.

Per tant, ara assistirem (de fet ja ha començat l’espectacle) al tradicional ritual de passar les culpes al contrincant o, com a mínim, de treure’s les puces del damunt.

Sánchez i la seva cort no paren de repetir que estan disposats a governar però que no es fien de Unidas Podemos i menys encara del suport dels nacionalistes independentistes. I que, per tant, aquell estol de 370 propostes que varen aplegar amb tanta il·lusió i responsabilitat tot escoltant la ciutadania, corre el perill de quedar en no res malgrat la seva ferma determinació de dur-les al Congrés de Diputats. D’aquí que, amb la boca petita, reclamin el que es podria considerar un xec en blanc. Que els duguin a coll i bé fins a la Moncloa on, per cert, estan instal·lats ja fa uns quants mesos.

Unidas Podemos, per la seva banda, mira d’abaixar-se els pantalons una mica més per demostrar que ell tampoc té la culpa de res. Manté el seu suport a Sánchez pels propers quatre anys, però hi afegeix una cosa tan surrealista com entrar en el govern fins que s’hagin aprovat els pressupostos i, un cop fet això, sotmetre’s al que podríem considerar una qüestió de confiança interna del PSOE. Que el partit socialista digui si s’ha guanyat o no el dret a seguir tenint ministeris. Com aquell treballador amb contracte temporal que, acabat aquest, es sotmet al criteri de l’empresari per passar a fix. I al damunt, amb el compromís de ser fidel a l’empresa durant tres anys més. Tot, sembla, per poder demostrar que per ell no quedarà. Que la formació morada no té cap responsabilitat en aquest atzucac polític que paralitza Espanya.

Sense abaixar-se els pantalons, ERC –un dels actors secundaris amb més paper en el sainet- també imposta el seu rol de bon nen, a roda del PNB basc, que està disposat a no fer enfadar a l’amo de la casa tot i que tothom sap quan entremaliat és i quan li agrada cridar l’atenció. Però tampoc vol ser el dolent de la pel·lícula. I fins i tot deixa que el fill de l’amo, el Miquelet, sigui qui reclama el federalisme asimètric mentre ell es conforma amb una millora dels pressupostos.

Tampoc el PP està disposat a quedar-se amb la llufa de ser el causant del desgavell. I lentament ha anat abandonant el paper de cap de la hipotètica oposició de dretes a un govern del PSOE amb Unidas Podemos i recolzament nacionalista, pel de possible crossa de l’inevitable Sánchez. No endebades ha fet sortir –sembla que des de la Galicia més escèptica- la teòrica proposta d’un govern de coalició entre PSOE i PP que caldria negociar “por el bien de la patria”. Tot, insisteixo, per no acabar essent el dolent de la pel·lícula, el causant del desgavell, el motor de les properes eleccions. Al carrer Gènova saben molt bé que després d’unes eleccions en venen unes altres (anticipades o no) i que la gent, més enllà de les aparences, té memòria.

A més, tots ells saben que, a hores d’ara i si es convoquen eleccions generals, ja tenen a qui passar-li el mort, fent-lo responsable de la despesa milionària que això suposarà. Ciutadans, els hi està oferint el coll amb la seva negativa a parlar amb Sánchez i la seva petició de nova aplicació de l’article 155 a Catalunya. Accions que probablement amaguen la seva por a les eleccions anticipades, sabedors com son que el desgavell intern que pateixen acabarà passant-los factura. D’aquí que, en un intent desesperat d’aturar els processos electorals, Rivera demani aplicar un 155 que, com a mínim, pugui aturar les també previsibles eleccions a Catalunya si la sentència és desfavorable als interessos catalans. Vist que les eleccions generals semblen inexorables, Ciutadans s’agafa com un ferro roent a Catalunya per poder seguir dient que, aquí, és la força més votada. Que encara és viu. I més pendent que ningú del futur de la pàtria. Des de postures properes a aquell Vox del que renegava.  Recordo que, no fa massa, quan l’acusaven d’haver-lo dut als òrgans de govern andalusos, encara responia: Qui... Jo?