Els enllocs

Enlloc (Cossetània Edicions), del professor i escriptor tarragoní Magí Sunyer, és una novel·la rodona. Ho és quant a mida, un centenar de pàgines; ho és quant a enjòlit, tensió i ritme creixent de l’argument; ho és quan a nivell referencial i simbòlic; ho és quant a marcs geogràfics reals i evocats; ho és quant al entrellat complex, dramàtic i fins i tot sorprenent de les relacions humanes. A la novel·la Enlloc no li sobra ni li falta res, cal saviesa literària per no escriure res que no sigui estrictament necessari.

Enlloc és un lloc, malgrat tot, ni que sigui per absència de fesomia, de personalitat, com és el cas d’un establiment de mala mort al costat d’una llarga carretera en un paisatge desert. Un paisatge que recorda el far west americà amb aquells bars amb habitacions més o menys il·luminades que es troben pel camí. A la vista del cartell «es necessita cambrera» hi va a raure Sofia, una jove que fuig d’un drama personal de gran calat que no sabrem fins a la meitat de la novel·la. Sofia no és la primera vegada que fuig, ja ho va fer de la seva Sicília natal de la qual enyora la llum grega que és més que una llum: és una cultura, una manera de ser al món que contrasta amb la llum sòrdida d’aquest no-lloc de l’Amèrica profunda. Sòrdida llum, sòrdides persones, brutals persones; sòrdids valors malèvols i corruptes.

Enlloc és un indret sense carisma, un bar restaurant on els dies de cada dia hi mengen quatre gats. És en el cap de setmana que aquest enlloc es transforma radicalment, i de quina manera. Ho sabrem en el penúltim capítol, i haurem de respirar a fons per llegir-lo: és d’una gran cruesa. És pel que esdevé en aquest capítol que l’argument es precipita i Sofia pren el determini de retornar al seu lloc d’origen.

Fins aquí la història referencial de la novel·la. Però cal llegir en aquesta novel·la el que també hi ha: una història psicoespiritual, la història d’una ànima des de la sortida de la casa paterna fins al retorn. El paradís és alguna cosa que potser existeix, però de moment és un enlloc al qual tendeix l’ànima assedegada de llum. Mentrestant el que hi ha, i és cosa certa i comprovable, llocs o enllocs com tants dels purgatoris dolorosos i sagnants que vivim i, sobretot, inferns que prenen cares terribles, ferotges, abominables. Cal haver viscut en profunditat totes aquestes experiències vitals per un cop purificades extreure’n l’elixir i la força: la petita gota de vida veritable que permet prendre la decisió última abans no sigui massa tard.

Enlloc, amb els seus enllocs reals i simbòlics, és una novel·la rodona recomanable de llegir.