El cable nostre de cada dia ...

Ara que per una qüestió vital i de finalització de la vida laboral podem fer el badoc per la ciutat constatem diversos fets més o menys interessants, més o menys (in) transcendents, ara una obra pública que no acaba d’avançar, ara el sots de la calçada del carrer Coroleu (la part que no va ser premiada en el pressupostos participatius), ara sortegem a cagarades de gos (osti! No en parlem més) ara una  bastida que porta temps i l’obra sembla que no funciona al ritme que cal, diuen, diuen que han trobat aluminosi a les estructures de l’habitatge i cal fer una reformulació de l’obra inicial, però vaja bastida que ja porta mesos plantada al mig de l’espai públic, ara patinets amunt i avall a velocitats sorprenents ah! i no provis de recriminar aquesta velocitat, t’escupen algun insult i et miren amb condescendència, al final prendrem mal, en fi res que la munió d’observadors de la ciutat no hàgim vist...

Però cada cop sorprèn més la quantitats de cables que es van amuntegant a les parets dels edificis i passant entre les façanes o creuant-les.

Alguns més o menys ben posats i col·locats amb una certa gràcia, altres com una teranyina, compacta, com una troca embolicada d’aquelles de llana que havíem vist a les àvies, i encara altres que pengim-penjam intenten mantenir-se com poden fixats a la paret.

En fi algun són com veritables nius de vespes que si algun dia peten, el pet pot arribar a ser monumental, entortolligats de manera fantàstica, amb sortides inversemblants i algunes vegades sembla que impossibles, rampant per les parets i escalant fins els llocs més inhòspits i també a vegades sorgint del subsòl en aquestes galeries subterrànies que deuen anar farcides de coure, plàstics i altres elements que formen la fibra òptica que és la penúltima invenció en temes de cables, però les “ciencias avanzan que es una barbaridad” com diuen els castissos i per tant aviat ens sorprendran amb algun altre invent revolucionari, i mentre les comunicacions sense fils funcionen relativament bé.

Les façanes doncs són autèntic espais d’escalada del cable i rampant, rampant arriben fins els lloc més insospitats del edificis per portar-nos des d’informació a comunicacions, imatges, veus....i el que més convingui.

Vet aquí doncs que el cable és un element cabdal en la nostra societat per poder tenir una fàcil comunicació i una transmissió dels missatge siguin, notícies, siguin elements socials, polítics o desenvolupament  econòmic.

Però vet aquí també que hi ha una certa contradicció entre la funcionalitat i la necessària estètica o si es vol una visió neta dels espais aeris públics. Treure els cables de les façanes o almenys ordenar-los adequadament, o treure els fils de l’enllumenat o telefonies esdevé una batalla llarga, numantina en alguns moments, difícil i empipadora, batalla de desgast però que difícilment et porta a la victòria davant les companyies de serveis. És molt més fàcil, barat i ràpid penjar cables amb quatre grapes a les parets que no pas trobar un sistema de minimitzar la seva presència. Poden donar-te arguments de tota mena, color i mesura des el de la seguretat fins el de la facilitat de trobar possibles averies passant per costos preus i guanys. Es pot constatar, almenys abans, que un cop feta la planificació del treball d’aquestes companyies, i si hi afegim el gas la cosa ja es dispara, després feien el que volien, invocaven necessitats de tot tipus o urgències buscades expressament.

En fi així tenim la imatge del nostre cel de les nostres façanes.

El cable domina segurament imprescindible per transmetre la informació a velocitat gairebé de temps real a distàncies inimaginables fa uns anys i amb quantitat notable.

I segur que ens ha millorat la vida en molts aspectes. Nomes cal veure com s’ha trencat l’aïllament de molts indrets a base del cablejat amb la beneïda fibra òptica i amb aparells que sense connexió però amb cables i cables en els seus interior poden fins i tot efectuar una consulta mèdica en temps reals entre algun lloc oblidat del món i algun dels més actualitzats hospitals.

Però tot té un preu i part d’aquest és el que senyoreja per les parets de les nostres ciutats i si seguim així no ens estranyaria que d’aquí un temps les façanes gairebé hagi desaparegut amb la munió de cables que hi haurà penjats. Formant una cortina amb trames laberíntiques no veurem ni els color primigenis de les parets . 

Be és cert que naixem enganxat a un cable, que de manera més científica i més humanitzada en diem cordó umbilical, aquell que uneix fetus i mare que alimenta la vida del futur infant. Però també al final de la vida d’alguns dels cables, tubs i altres mandangues també poden acompanyar mantenint el fil de vida sense que es trenqui i el que el cos s’acabi d’esfondrar definitivament. I al llarg de la vida ens han tirat forces cables i també n’hem tirat. Sempre que podem donem a un cop de mà tal i com voldríem que ens el donessin a nosaltres. En fi també hi ha cables metafòrics.

En temps de turbulències i visions gairebé apocalíptica ampliada, manipulada i tergiversada per determinats sectors periodístics de tant en tant va bé aixecar la mirada i reposar del que tenim a ran de terra. Els convido a contemplar doncs els entramats que hi ha a les nostres parets, façanes i entre pals. En alguns llocs es veu la sensibilitat de l’operari per la finesa utilitzada en el muntatge que semblen autèntiques obres d’art, prosaiques si es vol, però obres d’art encara que siguin efímeres mentre que en altres estan penjant en manyocs de cables, entortolligats, enredats, afegits uns a altres amb cinta aïllant negra i a punt de podrir-se que fan patir, una sensació de passa com puguis. Quan tot sigui sense fil i corri a través de l’èter i el cable derrotat, l’arqueologia industrial s’ho passarà pipa fent descobriments i intentant interpretar si hi ha signes jeroglífics o simplement és penjaven els cables a corre cuita i així quedaven. Però alerta si aixequen la vista anem en compte de no ensopegar amb algun sot de les voreres o bé trepitjar alguna cagarada de gos en mig de la voreres (si és així corrin a comprar loteria, la d’aquí o la d’allà) ja ho diuen que trepitjar merda porta sort. Advertits queden.