Olor de resclosit

Amb Olor de resclosit (Cossetània Edicions), el professor de llengua i literatura catalanes Joan Roca Casals (Vic, 1955), va obtenir el Premi de Narrativa Món Rural en la seva tercera convocatòria.

Amb un llenguatge precís, ben treballat i amb capacitat per crear atmosferes tan físiques com psicològiques, a la novel·la Olor de resclosit, de Joan Roca Casals, hi trobem referit per una banda el món de la pagesia en el record del protagonista Martí, que hi va néixer i hi va viure fins que va abandonar la Solana, la casa de pagès dels seus pares i avantpassats, juntament al retorn a la Solana amb la seva companya Laia, que la crisi ha deixat sense feina i veu en la recuperació de la casa familiar tancada després de la mort del pare, la possibilitat de reeixir en aquest nou ambient que ella és capaç de crear.

En la lectura d’Olor de resclosit, de Joan Roca Casals, assistim capítol rere capítol al recorregut biogràfic d’una parella jove que inicialment viu a ciutat i que tot fent un salt agosarat s’endinsa en l’univers de la ruralia, conegut per ell i desconegut per ella, i que van vivint l’experiència de la manera personal que els identifica a cadascun segons la seva personalitat: més optimista i somiadora ella, més pessimista o més realista ell, tot i que a vegades hi hagi transvasaments en els estats d’ànim entre l’un i l’altre com força vegades acostuma a passar en la relació de parella. L’arquitectura literària del relat dóna perfecte suport a aquesta oscil·lació anímica dels protagonistes, ja que en la narració en primera persona del Martí s’hi intercalen les anotacions del dietari de la Laia, relats fidels dels sentiments que la parella va experimentant en el transcurs de dos anys significatius de les seves vides, amb fets tan engrescadors com dolorosos pel mig.

I és que no tot són flors i violes, és clar, i de problemes no en falten al Martí i a la Laia a l’hora d’adaptar-se a la nova situació, com tampoc no falten les solucions per acomodar-s’hi i anar creant l’ambient necessari per convertir les habitacions i espais tancats, amb olor de resclosit, en una llar ben confortable i inspiradora, ja que la Laia, que de jove havia fet uns cursos de ceràmica, en trobar-se tantes hores sola a la casa –el Martí ha de fer un grapat de quilòmetres per anar a la feina i és fora tot el dia-, inicia una etapa creativa en aquest àmbit entre artístic i artesà que se li menja totes les hores del rellotge.

Viure en una casa de pagès aïllada té avantatges i desavantatges, i aviat es posaran de manifest els uns i els altres a Olor de resclosit, una narració ben timbrada que manté el ritme des de la primera pàgina fins a l’última. Pàgines en les quals el lector, la lectora, participa de ben a prop en un relat el qual, assimilat a una peça musical cadenciosa amb els seus moments àlgids de llums alegres i ombres doloses, de sobte acaba bruscament. No tots els finals són com els finals dels contes de fades, encara que, de fet, si ho mirem bé, per als humans només hi ha un final: el que segella la mort.