La paciència com a art

El lento aprendizaje de la paciencia (Bartleby Editores) és el darrer llibre de poemes publicat per Esteban Martínez Serra (Figueres, 1962). Professor de llengua i literatura espanyoles, autor d’un bon nombre de poemaris, alguns d’ells premiats, és membre fundador del grup de poetes Papers de Versàlia, de Sabadell, grup literari que amb tant d’encert publica «Quaderns», una col·lecció dedicada a l’estudi i traducció de poetes universals de gran vàlua com Rilke i Dickinson, per exemple, i de la qual Martínez Serra és el coordinador.

Camí de la seixantena, sens dubte una fita biològica i psicoespiritual estimable en tota biografia humana, i acompanyat d’un bagatge que harmonitza l’àmbit personal amb l’intel·lectual, al seu llibre Esteban Martínez Serra dóna fe d’una trajectòria moral: el lent aprenentatge d’una virtut fonamental com és la paciència bo i sabent, o intuint, que la paciència, o l’atenció pacient, allarga i dota de sentit el temps que ens devora. I és que contemplada des de la fredor de la ciència, la vida de les persones és tan sols el que hi ha entre el parèntesi de dues dates: la de la naixença i la de la mort.

El lento aprendizaje de la paciencia és un llibre de maduresa del seu autor. En cada vers, i mitjançant el brodat d’imatges poètiques fulgurants, hi emergeix la seva consciència aguda i a vegades cansada i trista, del pas del temps. Ja ho sabem: Cronos no s’està per brocs i ens va portant en braços des d’una certa inconsciència en els dies de la jovenesa fins arribar al dia en què veiem com el temps va minvant, el temps es va encongint com la pell que s’arruga mentre crece todo. Creix el que creix, és clar, com mor el que mor perquè aquest és el cicle de la vida, i potser de la nostra vida humana només en quedi un record quan per compassió o per amor en queda un instant memorable, així com tal vegada quedin també alguns poemes resguardats del temps famolenc, poemes absolts com molts dels poemes que integren El lento aprendizaje de la paciencia.

Som davant d’un llibre desencisat? Més aviat diria que cal considerar els versos del poeta Martínez Serra com l’expressió poètica d’una filosofia realista que es basa en la contemplació de la vida en la seva nuesa estricta, sense vels. Aquest despullament d’il·lusions dóna un to sobri, elegíac i existencialista a uns poemes en els quals la presència de la mort no provoca cap drama histriònic, ans al contrari: el fet de la mort és acceptat en aquests poemes com a correlat necessari de la vida fins al punt que l’autor escriu amb gosadia conceptual aquest poema que enllaça l’àmbit del metafísic de l’ésser amb la imatge simbòlica de l’altre com a llavor (o d’allò altre que també pot ser la paraula, la poesia): Tengo que sepultar-te/ enterrar-te viva,/ a la profundidad justa y prudente/ para que puedas germinar/ echar raíces y salir de entre lo oscuro/ con vigoroso tallo de palabra.../ Y otra vez.../ Y otra vez.../ Y otra vez./ Decirte es renacerte.

A més del nivell estètic, un llibre de poemes té diversos nivells de lectura. Així, i com ho faríem amb un llibre de saviesa antiga com és el clàssic El llibre del curs i de la virtut, de Lao Zi, el llibre El lento aprendizaje de la paciencia, d’Esteban Martínez Serra, podríem llegir-lo en els nostres dies apressats com un tractat cadenciós i mesurat de qualitats humanes com són la capacitat de contemplació, així com d’un model del conreu d’actituds com la serenitat enfront dels abismes i la paciència enfront del neguit. Talents que treballats donen amplitud humana i profunditat espiritual a la vida sense necessitat de cap instància suprema, tan sols, i no és poc, són eines psicoemotives i mentals per anar contestant de forma personal a mesura que es viuen, les preguntes essencials de l’existència: «qui sóc jo, què és el món i què hi faig.» El poeta ho sap quan escriu: Fugaz/ la alegría.

Fugaç és, sí, també la vida humana que en una imatge inspirada en un estri informàtic ocupa el cuarenta por ciento de un lápiz de memoria. Per aquest motiu: la consciència del temps i la seva fugacitat, és el tema filosòfic de fons d’aquest poemari de Martínez Serra. Es tracta de fer conscients els batecs de la vida. I per fer-los conscients cal posar atenció en l’instant a fi efecte de visualitzar-lo, de sentir-lo, d’escoltar-lo. És així com el lent aprenentatge de la paciència es pot constituir en una art per a la vida plena més enllà d’una felicitat d’escuma, beneita, il·lusòria.