L’ultradreta és una flor testicular

Perquè quan eren pocs feien gràcia, feien el seu servei. Qui s’hi apropava quedava contaminat i això era  convenient. Es van guanyar unes eleccions gràcies a la contaminació que van provocar uns pactes autonòmics i una manifestació. I llavors els portes a la televisió, els ensenyes, et fas el simpàtic, ells es fan els cunyats campechanos, i tu creus que a tu no et treuen vots, que només els treuen als altres i vas fent i no te’n preocupes perquè normalment, de sempre, la ciutadania, el poble, la gent, demostra molt més coneixement i sentit comú que tota la classe política reunida. I penses que ja ho arreglaran ells, que tu no vols pactar ara cedint perquè tu ets molt guai i cedir és de “loosers”, que ho facin els altres, i llavors t’atropelles a tu mateix amb unes altres eleccions però no comptes que la gent -aquells pobres que paguen la festa- n’estan fins a la gorra del tema i en comptes de votar, protesten. Perquè hi ha tantes coses per les quals es pot protestar, que ni tan sols en això ens podem posar d’acord.

En part, és el que passa quan la política dona l’esquena a la gent. Al final la gent s’emprenya i dona l’esquena a la política. La seva participació es redueix a un cop de puny, ja que no hi havia manera que se’ls escoltés quan eren educats. I tots sabem que els cops de puny fan el mateix mal a la cara contra la qual es dirigien que al puny executor. Tot i que tinguem una justificació més que satisfactòria i a més ens vingui molt de gust, de vegades cal tenir paciència i esperar arribar a port per prendre determinacions. En política, tenir raó és un guarniment.

I ara tenim l’ultradreta al parlament. I són colla, eh! I ves amb compte amb el que dius no sigui que adoctrinis. Que potser tampoc seria cap disbarat adoctrinar una miqueta perquè per alguna raó van a l’escola aquesta canalla. Que de tanta correcció i tanta polidesa política ens trobem que la primera conversa política de molts nois serà l’endemà d’haver votat per primer cop, i home, tal com van les coses, potser estaria bé pensar-s’ho una miqueta. Que una cosa és votar un Chikiliquatre o una Christina Wurtz a Eurovisió i una altra votar opcions sense usar el filtre cerebral, directament des dels òrgans genitals. I és que això d’enyorar dictadures i feixismes no arrela en el cervell de ningú, és una flor purament testicular.