La pell imaginada de Bach i Aregall

«La pell imaginada és la conjunció de dos artistes, Josep-Ramon Bach i Joan Aregall, que es mostren en aquest llibre per parlar de la feminitat, de la dona i de la capacitat creadora», escriu Marta Pérez i Sierra al pròleg d’aquest llibre de poemes de Josep-Ramon Bach que s’acompanya dels dissenys de moda de Joan Aregall.

Tal com també apunta la prologuista, en els poemes que componen La pell imaginada (La Garúa-Libros Tanit) no hi ha escrites de forma explícita les paraules dona o feminitat; sí que en tot moment sura en els poemes l’esperit del femení de l’existència i, sobretot, la seva capacitat d’iniciadora i creadora. Potència còsmica que s’encarna, l’esperit del femení de la vida esdevé l’eix inspirador tant dels suggeridors poemes de Josep-Ramon Bach com dels elegants dissenys de moda de Joan Aregall tot constituint una obra artística de gràcils harmonies que en més d’un moment evoquen escenes del Paradís primordial: La vigília fomenta/ els fruits saborosos/ de l’arbre dels secrets.

A propòsit de la forma elusiva de referir-se al pol femení com a matriu de l’existència, cal recordar els versets que de forma sintètica expressen aquesta realitat colossal i que es troben a l’inici del Llibre del Tao, de Lao Zi, savi xinès nascut al segle VI a.C., i que adquireix nom quan es materialitza en la funció materna: Sense nom, és a l’origen del cel i de la terra; amb un nom, és la mare de tots els éssers.

Així mateix, al llibre Proverbis es llegeix: Qui em troba ha trobat la vida. Aquest versicle bíblic fa referència a la dona interna, o al que és el mateix: al femení immaterial, espiritual, que dones i homes tenim a dins. ‘Ella’, el que és i representa, dóna a llum la vida, en té cura, n’inspira. És d’estranyar, doncs, que l’artista la busqui com qui busca aigua quan té set?

Qui com Josep-Ramon Bach i Joan Aregall ha trobat aquesta dama al seu interior ha trobat aquesta forma de vida que en el poeta es manifesta en els versos que n’exalten la bellesa, i en l’artista plàstic s’expressa en l’art del disseny de moda que vesteix aquesta dama. La qual, en tant que idea que il·lumina i inspira, la podríem assimilar a la figura de Dulcinea en la ment del Quixot, o a Beatriu en la ment del Dant. Els exemples no són balders, ja que ambdues dames ideals esperonen la imaginació creativa dels seus estimats amb l’amor entortolligat/ en braços del magisteri.

Amb l’amor com a magisteri arribem al punt neuràlgic d’aquesta proposta literària i artística que és La pell imaginada (tal com jo l’entenc, un títol que és metàfora de la invisible pell de la força creadora) que s’ha de llegir i contemplar més enllà de la seva corporeïtat. Ens referim al magisteri de Sofia, de la Saviesa que impregna de llum solar la ment de savis, filòsofs, artistes i buscadors de la veritat: És brillant la Saviesa i mai no es floreix, fàcilment la veuen els que l’estimen i la troben els que la busquen, es llegeix al sisè capítol del llibre de la Saviesa.

Sofia, Saviesa o Shekinah (la Presència de Déu) es mostra brillant i, per tant, present en aquells que l’estimen i li van a l’encontre. Vet aquí el secret del magisteri de la Dama Saviesa que, com dibuixa i talla Aregall en els seus vestits preciosos i escriu Bach en el seus poemes de patró original, és com el pit [que] sadolla la màgia/ d’una vida que assimila/ la brevetat dels fets.

Sí, tot passa, però la llet nutrícia que Sofia atorga en forma de coneixement roman en el cor d’amants i amades. I és a través d’aquest amor que és llum i vida que els amants aprenen totes les llegendes escrites/ al palmell del Creador. I com si el temps hagués quedat en suspens com en els cels de les pintures de Fra Angelico en una visió de l’eternitat, aquestes imatges poètiques de Josep-Ramon Bach enllacen amb aquest verset del llibre de la Saviesa: Ella s’estén, vigorosa, d’un cap del món a l’altre i governa totes les coses. És a dir: ‘Ella’ és en ‘Ell’, com ‘Ell’ és en ‘Ella’ en l’acte de la creació del món, en la creació de la realitat que ens és donada conèixer i que conté perquè ja hi eren en l’Origen, els dos pols de l’existència en amorosa conjunció.