Negociar

És la paraula de moda en el panorama polític d’aquesta Espanya de les nostres penes. I si anem al diccionari, trobarem una definició d’ella que, aparentment, fa bo tot el que està passant. Diu: “Discutir o tractar (d’alguna cosa) amb algú per tal d’aconseguir-la, d’establir-la, d’arribar a un acord”. Una paraula, “acord”, que també convé mirar al diccionari, que el defineix com: “pacte pel qual cessen desavinences, dissentiments, discrepàncies”.

Aquí, les coses ja no son tan clares. Perquè, des de l’endemà de les eleccions, els rivals no han parat de desqualificar-se mútuament, de mostrar desavinences, de discrepar sigui quin sigui el tema que es plantegi. Per tant, sembla evident que cap acord ha de ser possible. Si més no des de la bona voluntat i fruit de la discussió entre els afectats o responsables.  

Cal doncs entrar en el camp de les solucions teòriques possibles i analitzar la seva viabilitat. La possibilitat de posar-les en marxa sense que es produeixi l’acord total que pressuposa el verb negociar. O recorrent, en aquest cas, a la somniada segona volta on no cal la majoria absoluta, sinó simplement, que hi hagi més vots de suport que de rebuig, obviant les abstencions.

Opcions que, vistos els 120 escons del PSOE, els 89 del PP que el segueix, i el calidoscopi dels 17 grups i subgrups restants, obliguen, sí o també, a passar pel partit que ara governa en funcions.

Però al PSOE li ha faltat temps per embolicar la troca dient que ell té la voluntat de governar, però que no concorrerà a presidir el cotarro si no té garantida l’elecció de Pedro Sánchez, és a dir, si no té garantida, en la primera o segona votació, la majoria necessària. De moment, només ha signat un acord-exprés amb Unidas-Podemos que li garanteix, per la via dels grups i subgrups, 35 vots més, lluny encara dels 176 que necessita per superar la prova del cotó en la primera votació. I no sembla que tingui massa ganes de treballar tot i verbalitzar la voluntat de tenir govern abans de Nadal. Més aviat sembla voler passar la patata calenta, en primer lloc, a la fidel oposició. Demanant-li directament que, per responsabilitat política, renunciï a votar en contra d’ell i s’abstingui. I tot plegat, sense ni tant sols seure a taula i negociar. Naturalment, l’oposició li ha respost que Sant Joan és a l’estiu.

Tampoc ha mostrat gaire entusiasme –només calia veure la cara del ministre Ábalos- en la negociació que, baixant un graó, ha iniciat amb ERC de cara a l’abstenció republicana en la segona votació. Un parell d’hores de tràmit protocol·lari i quedem per d’aquí uns dies, per reprendre la conversa. A més, deixant clar que allà només es negociarà allò que el PSOE vulgui. Que fins i tot Pedralbes és cosa d’un passat al que no es té ganes de tornar. En resum, una versió actualitzada del “trágala”, amb amenaça més o menys explícita d’unes noves eleccions inclosa.

Òbviament, queden altres grups on poder espigolar suports –minoritaris però suports- o abstencions. Però algun estratega de Ferraz deu pensar que les coses s’han de fer per ordre i sense pressa. Que el temps juga a favor d’ells i que, com en les partides de pòquer, els contrincants acabaran doblegant-se enfront el jugador que està en ratxa. Sense que aquest hagi de fer concessions.

Algú li hauria de recordar al PSOE que negociar, en política, no hauria d’acabar reduït a una compra i venda mútua de cadires, favors, etc... Que ens hi juguem el benestar de tota la ciutadania i que tothom ha de ficar-hi el coll. Sobretot aquell que sap que és peça indispensable per construir la solució. No és acceptable que, en saber-se imprescindible, el principal implicat es dediqui a prendre el sol i veure-les venir.

Potser hem de recordar-li al PSOE que negociar ve de negoci i que aquesta paraula a la qual li hem donat el significat interessat de benefici econòmic, designava en el temps dels romans el “negótium”, és a dir, l’etapa de negació de l’oci, del descans. Referint-se a l’esforç continuat, intens i conjunt de tots aquells que volien resoldre un problema.