Nadal o reis?

La nostra societat aquests dies està dividida entre els que fan els regals el dia de reis, en nom de la tradició secular que representa el pessebre, i els que els fan el dia de Nadal, a peu d’arbre i en nom d’una modernitat construïda a base de pel·lícules de Hollywood. En el cas dels primers, els regals solen tenir també un cert aire tradicional. Des del carbó que castiga als que no s’han portat bé durant l’any, a la peça de roba d’abric que renova l’armari d’hivern. Els segons, en canvi, solen defugir qualsevol cosa que soni a tradició i van més per la novetat de l’any, ja sigui estètica o tecnològica. De fet, als EEUU fins i tot tenen un dia que es dedica a tornar o canviar aquells regals que no han encertat les preferències de l’obsequiat. Una mena de “Black Friday” dels vals regals que ara ja acompanyen quasi tots els presents que es fan i que estic segur que, en un o dos anys, s’afegirà als nostres rituals nadalencs.

Dic tot això perquè em sembla intuir en la nostra classe política un dilema similar. Un dubte entre Nadal i Reis a l’hora de pronunciar-se o fer la travessa sobre quan tindrem el govern que, en teoria, hauria de sortir de les darreres eleccions.

Però curiosament, a la meva manera de veure, hi ha hagut un ràpid –rapidíssim- canvi d’actitud i plantejament en els dos bàndols. Perquè els que semblava que volien tenir-ho enllestit –El PSOE encara ho diu amb la boca petita- abans de Nadal i dos dels quals es van afanyar a signar un pacte de govern, ara ja comencen a predicar allò tan castís de “vísteme despacio que tengo prisa” o el català “poc a poc i bona lletra”. I veiem com van programant reunió darrera reunió i ja no li fan escarafalls a una votació per segona volta i en el darrer moment que ho permeti la legislació vigent. Que s’han tornat conservadors, vaja. Per tant, si emprem el símil inicial, podríem pensar que han abandonat la modernor del “govern exprés” per anar migrant, lentament, cap un pacte a tres o més bandes i fet a foc lent. Un pacte que recorda més l’escudella de Nadal que el sushi de fusió.

Per l’altra banda, els que van posar el crit al cel quan van veure la “signatura exprés” de PSOE i Unides Podem, reclamant reunions (de sondeig, de tanteig, d’exploració...) de tots amb tots i, per tant, una via lenta que en darrera instància ens dugués -en el millor dels casos- a Reis (al rei deien els bromistes, tenint en compte que Felip VI és qui ha de dir-li a la ciutadania que no hi ha opcions de govern), ara reclamen celeritat (menys Ciutadans que demana oxigen per sobreviure) en el tràmit i no han dubtat en reclamar als seus fidels seguidors (patronal, església, etc...) que els facin costat en la seva reclamació. Una actitud que, tornant al símil inicial, suposa abandonar el “xup, xup” de la dreta convencional, el “laissez faire, laissez passer” de la dreta marianista i entrar en la via frenètica de les decisions sobtades. Passar del cocido madrileño a la cuina exprés i al mig cuit. Potser perquè creuen que això obre més opcions de fracàs al xef que, a més, ha de cuinar amb equip, incorporant als seus plats les genialitats dels caps de partida de la cuina.

Acabo de treure suc al símil nadalenc. Recordant que hi ha gent que no som ni de Nadal ni de Reis. Que ens agrada fer i rebre un regal quan ens ve de gust. Sigui el dia que sigui. Gent que el que volem és tenir un govern eficaç, valent, previsor, atent, àgil, honest i amb unes quantes virtuts més que tots tenim al cap.

Per tant, de la mateixa manera que molta gent que ha de treballar els dies de Nadal, trasllada la festa a un altre moment de l’any, nosaltres els diem que no ens importaria tornar a les urnes. Sobretot si tornem a poder veure un president de la mesa d’edat que, el dia de constitució de les cambres, s’atreveix a demanar perdó, en nom dels anteriors polítics, per no haver estat capaços de fer un govern amb cara i ulls, capaç de respondre a les demandes de la ciutadania. El realment important no és la vaixella i els coberts de Nadal, el que compta quan es té gana, és l’escudella. O el foie gras. O el sushi. El que permeten la butxaca i el moment.