Què?, Qui?, Com?

No endebades és el títol del programa de TV3 que, des de la cadena “menor”, intenta explicar-nos les misteris de la natura, divulgant-ne les seves raons i procediments des de la resposta a aquestes tres preguntes bàsiques. Amb uns conceptes  aparentment menors, secundaris i no explicitats (Quan? i On?) que completarien el ventall d’enfocs des dels que afrontar un problema quan es vol resoldre.

Però, en contra del que ara sembla estar de moda a l’hora de discutir, l’ordre clàssic dels enfocaments no està triat a l’atzar. Si en una escala els graons estan ordenats de forma progressiva i ascendent, aquí els enfocaments també ho estan. I no en l’ordre de dificultat creixent que a primer cop d’ull podria semblar recomanable, sinó justament a l’inrevés. Perquè el tema bàsic, el què, condiciona tots els demès. Per tant, sembla absurd definir on si encara no tenim clar què.

Però sovint, la necessitat de resultats porta al responsable de l’anàlisi a afrontar d’entrada el menys important. Sense adonar-se que el primer, el bàsic, el pinyol de la qüestió, ho condiciona tot i que, per tant, fins que aquest no estigui definit, la resta dels enfocaments que definim, podran resultar modificats, fent inútil la feina prèvia.

Imagineu-vos per un moment que volguéssiu planificar i preparar per endavant el dinar de Nadal. Començaríeu per parar la taula al menjador? I si, un cop parada, resulta que el nombre de comensals canvia i necessiteu un espai més gran com ara la sala? I si, un cop posades les culleres, resulta que renuncieu a preparar la sopa de galets i opteu per un dinar fred i de pica-pica? La lògica i l’experiència segur que us portarien a pensar primer el menú (què), a seguir comptant els comensals (qui), i a acabar definint el tipus de trobada (com). Donant per suposat que fareu l’àpat el dia de Nadal (quan) i en el lloc que us resulti més còmode (on) en funció d’allò que hagin definit les preguntes anteriors.

Tota aquesta dissertació prèvia ve a tomb del moment que viu la nostra política. De la necessitat de donar resposta a una situació derivada de quaranta anys de creure que tot estava “lligat i ben lligat” i de haver-nos negat a veure les evidents mancances i defectes d’aquella transició apressada.

Per això ara jo, com molts milions de ciutadans, agrairíem tenir clar cap on anem. Quina pot ser o ha de ser la nostra situació dintre d’uns anys. Si estarem vivint en un estat independent, en un estat lliure dins d’un altre estat, en un estat federat amb altres estats germans o en un únic estat com el que tenim ara. Aquest és el QUÈ de la qüestió.

Qualsevol d’aquestes situacions possibles, l’haurà de dur a bon port, per un costat, naturalment, l’estat espanyol. Però i per l’altre, qui durà la veu cantant? Una esquerra Republicana convertida en força hegemònica, un govern català ben avingut sortit d’unes eleccions, una coalició de partits amb algunes idees mínimes coincidents o la totalitat de forces amb presència a casa nostra? Aquest és el QUI de la qüestió.

I això es pot dur a terme de diverses maneres que van des de la DUI ja insinuada però no concretada, fins a una negociació flexible, dilatada en el temps i amb acords graduals i progressius que anessin entrant en vigor, passant per un acord únic i puntual que desprès cada part desenvolupés en el seu àmbit competencial. Aquest és el COM de la qüestió.

Però aquest “què, qui, com” pel que sospirem els ciutadans, no es correspon amb la realitat. Estem en un escenari en el que dominen els enfocaments secundaris. El QUAN i l’ON.

Perquè el debat entre aquells que presumeixen d’estar informats, està centrat a dia d’avui en aquestes dues qüestions que, pel que deia al principi, haurien de ser secundàries. I amb l’agreujant que no corresponen ni tan sols al tema bàsic. Perquè el tema de la data, el QUAN, està centrat, no en el moment de la solució global, sinó en el moment de la investidura de Pedro Sánchez. Si serà abans de Nadal, durant la pujada de gener o “ad calendes graecas”. I l’ON, tema encara més irrellevant, en si seran converses –cas que ho siguin- de president a president, de delegació a delegació, d’experts a experts o de conserge a conserge.

El que deia amb l’exemple. Tenim Nadal a la cantonada i encara estem pendents de si, cas de fer sopar, el farem a la cuina o al menjador.