Anton Sala-Cornadó, un clam a la llibertat

Des del dia 5 de desembre de 2019 fins al 12 de gener de 2020, a la Sala de consulta de l’Arxiu Comarcal de l’Urgell es pot visitar l’exposició Anton Sala-Cornadó. Un clam a la llibertat.

Anton Sala-Cornadó era fill de Tàrrega, la capital de la comarca de l’Urgell. Hi havia nascut el dia 8 d’octubre de 1929. Era fill de Teresa Cornadó, que segons m’havia explicat ell mateix encara condolgut havia mort al camp de concentració d’Argelers. El seu pare, Josep Sala, va morir exiliat a Montpeller l’any 1941. Històries tristes, dramàtiques, deutores d’una sagnant guerra civil que sens dubte devien influir en l’ànim d’Anton Sala-Cornadó, químic de professió i un intel·lectual de molts registres.

Sala-Cornadó, un humanista, tenia una gran sensibilitat social i política. El seu compromís cívic el va dur a participar en la fundació del Club d’Amics de la Unesco a Barcelona, la ciutat on va viure, i a col·laborar en multitud d’activitats culturals i cíviques en entitats com ara el Centre Comarcal Lleidatà, en mitjans de comunicació i en tertúlies literàries. Va ser un dels fundadors de la tertúlia literària La Rosa de Sant Martí. Tot i que es promocionava des del PSC del districte, era una tertúlia oberta a tothon i a la qual vaig assistir. Cal no oblidar la militància política d’Anton Sala-Cornadó, que va transitar des del Front Nacional de Catalunya al PSC més esquerranós i catalanista.

La personalitat literària d’Anton Sala-Cornadó, tan autònoma, gens adotzenada, originalíssima, plena de llum i color, es fa difícil d’enquadrar en una etiqueta. A Anton Sala-Cornadó se l’ha de llegir amb atenció, ja que la seva poètica és portadora d’una bellesa tan lluminosa com de valors humans profunds. Sala-Cornadó, que també va escriure teatre, era un home imaginatiu que sempre es posava a prova a cada nou llibre que escrivia.

Vaig conèixer Anton Sala-Cornadó a la Universitat de la Pau, que encara es fa a l’estiu, a Sant Cugat del Vallès. Me’l va presentar Quim Sicília, que en aquella ocasió feia de mestre de cerimònies als que anàvem arribant per hostatjar-nos al Casal Borja. Tal com era, expansiu i generós, em va saludar amb els braços oberts. Vam parlar molta estona en aquell claustre en el qual tot i que les hores anaven passant tan sols en vaig veure el trànsit quan es va fer fosc i ens van anunciar que ja era l’hora de sopar. Tot al llarg del temps que ens vam tractar, vaig mantenir moltes converses amb Anton Sala-Cornadó, la seva mestria humana és de les que deixa petja.

Novament invitada per l’amic comú, Quim Sicília, en aquells primers temps de l’amistat vaig assistir a la presentació del seu llibre I finalment el silenci, publicat l’any 1988, que duu un pròleg de Joaquim Molas. Era gairebé la consagració a una tasca poètica que havia començat amb aquell primer llibre publicat l’any 1956: Aquest somni, i que s’acompanya d’un pròleg d’Antoni Comas.

 Anton Sala-Cornadó compta amb una dotzena de llibres de poemes publicats, entre els quals destaquen els celebrats Suite pirinenca, fruit de les seves estades a Tírvia, al Pallars Sobirà, Nadal, un crit cap a la llibertat (el títol de l’exposició, ben encertadament, s’hi inspira), El rostre, un llibre de contemplació espiritual publicat en el marc de la Col·lecció Natan de l’Ajuntament de Tàrrega, i el també enigmàtic i tant treballat intel·lectualment llibre publicat el 1989 per l’Institut d’Estudis Ilerdencs, Història de Jacob narrada en forma de via crucis. Uns anys després, el mateix Institut d’Estudis Ilerdencs va editar Obra poètica (1950-1999), la seva obra completa en dos volums que inclouen l’obra publicada fins aleshores i l’obra inèdita.

Anton Sala-Cornadó, al qual li agradava molt la música (el trobava molts diumenges al Palau de la Música, als concerts matinals), va interessar-se per l’hermetisme, l’ocultisme, l’astrologia i la maçoneria. Tots els seus estudis i experiències en aquests camps impregnen una poesia culta i de profunda dimensió metafísica, espiritual. Atent sempre a la bellesa de la vida en totes les seves manifestacions, en la seva poesia ateny la construcció d’una identitat i d’un ideari espiritual, un panteisme militant sense excloure una poètica de l’homo ludens. Per aquests dies de festes, arribava a casa, o l’oferia en mà en alguna trobada, la seva Nadala que era sempre expressió d’una vindicació espiritual que, com l’Infant, s’encarnava en el quotidià.

L’any 1998 Anton Sala-Cornadó va rebre la Creu de Sant Jordi. Mort a Barcelona l’1 de març de 2011, a 81 anys, un temps després la família va donar els seus papers a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell, on ara es pot visitar aquesta excel·lent exposició el comissari de la qual és el targarí Xavier Garcia. En aquesta mostra es pot veure l’itinerari personal, intel·lectual i espiritual d’Anton Sala-Cornadó, que en un dels poemes d’Història de Jacob narrada en forma de via crucis, va escriure aquests versos: Tot era Déu./El cel era rosat. Tot és Déu, sí, com el rostre del qual jo ara contemplo quan alço els ulls de les tecles i miro per la finestra i veig el cel rosat que acoloreix la posta.