Nadal

M'agrada el Nadal, faig petons i regals
els carrers i els balcons, plens de llums i colors.
M'agrada el Nadal, un pessebre com cal
pastorets i torrons i cançons vora el foc.

Quan miro la nit veig el vidre entelat,
escric amb el dit Bon Nadal i un desig.
 

Damaris Gelabert.

M’agrada el Nadal.

Cada cop això de l’aire nadalenc, de la creació artificial del Nadal s’avança més, tal com corre el temps no ens estranyaria que d’aquí uns anys, just després de la Nostra Diada Nacional ja veiéssim els primers llums al carrer, els primers anuncis televisius de colònia, fragàncies, gambes i llagostins, joguines a dojo... – per Nadal tots i totes devem fer una olor meravellosa- i aparadors preparats ja per la celebració i atraure’ns a comprar i comprar...Aquesta és òbviament tota l’ofensiva per ajudar-nos a augmentar el nostre consum, per allò de dinamitzar l’economia. Sembla que la celebració de l’anomenat Black Friday ajuda força a començar a comprar desaforadament..... 

El calendari nadalenc doncs ha canviat força, Sant Nicolau, la Immaculada o Santa Llúcia ja tenen poc veure amb el començament del cicle de les festes d’hivern, els cicles naturals son substituïts per cicles de consum interessats. El consum marca en bona part el nou calendari com més dura el convit a gastar millor...

Però quan de veritat ens comencem a imbuir d’un cert esperit nadalencs és quan el diaris amb el seu sentit més jacobí ens plategen la polèmica sobre el pessebre (altres en diuen instal·lació artística) que es situa a al Plaça de Sant Jaume. És un clàssic de l’obertura del cicle nadalenc el debat, la discussió fins i tot un acalorat l’enfrontament polític a rel del que els artistes guanyadors del concurs ens posem al bell mig de la plaça. La veritat és que segurament de pessebres (instal·lacions) actuals, suposadament provocatiu, moderns, i fins i tot extravagants n’hi deu haver molts arreu de Catalunya i també deuen crear la polèmica més a nivell local i sense l’altaveu de la premsa. La veritat però es que a nosaltres el que enguany s’ha posat a la Plaça de Sant Jaume, ens agrada i molt. Altament evocador. Aquí som més canònics i la nostrada instal·lació de la plaça de la Vila segueix més la tradició pessebrística. A vegades som crítics amb el que és públic, en aquest cas els pessebres, i en canvi en el nostre àmbit privat el pessebre té notes peculiars, transgressores, personatges que “canten com una almeja” allà al mig sobretot si hi ha nens i nenes que ajuden a confeccionar-lo i hi col·loquen algun que altre element que té poca cosa de pessebre. Però sobre polèmiques i pessebres ens il·lustra el vilanoví i expert en pessebrisme Enric Benavent en un article magnífic sobre el tema al diari ARA (Pessebres que dialoguen amb la vida. 05.12.19) entre altres coses diu: “Els elements simbòlics del cristianisme, com a símbols que es troben en els orígens la nostra cultura, els hem de preservar. Al mateix temps hem d’entendre que si aquests símbols ocupen l’espai públic, que és divers i plural, han de poder dialogar amb el públic. Un pessebre clàssic difícilment provoca el diàleg amb l’espectador. Els pessebres que s’exposen a la plaça de Sant Jaume en aquests darrers anys són propostes que generen diàleg, reflexió, que conviden l’espectador a entrar i completar la obra amb la seva mirada.”

Doncs això, la mirada oberta i ganes d’entrar en el que representa i significa el pessebre més que la seva representació física que és una forma d’expressió diversa basada però en els mateixos valors.

Llums colors, garlandes i l’etern dubte entre si posem arbre o pessebre.

Posem-los els dos que tot fa festa.

I així veiem com els elements vinculats al món vegetal també tenen un paper important a la festa.

Guarnim arbres com element de reclamar l’abundància i collites importants s’ha fet sempre, alcem els arbres per arribar ben amunt i coronar-los amb estels. Tot i que enguany a la Plaça de les Neus ens han endossat un arbre artificial que sembla tret d’algunes rebaixes d’un todo a cien i està rodejat de imaginaris regals i guarnit amb unes cartolines (a què no saben de quin color? Monocolor vaja, almenys fins ara) amb desitjos, que no sabem, si són  induïts o obeeixen a l’espontaneïtat, però vaja ja fa festa, ja.

I ens acompanyen també uns seguit de tions baixats a la ciutat des de la muntanya i els boscos, han perdut la barretina però no hi fa res, no han perdut les seves propietats. Les muntanyes aquets darrers anys s’han poblat de tions amb barretina que són buscats amb afany i il·lusió pels més petits i algun de gran també. Fins i tot ja prolifera un cert negoci de recerca del  màgic tronc pel boscos del país.

Però el seguirem alimentant perquè cagui, força i be –donar per rebre-, i procurarem no picar massa fort, no fos que caiguéssim amb un delicte de tipus mediambiental. En fi reclamar la fertilitat de la natura al voltant del Nadal.

Sortits de la zona de confort de la infància on el Nadal està envoltat d’una màgia un pel ensucrada s’entra en el rebuig propi de la rebel·lia de joventut i desprès entrem en el món de la contradicció adulta ja que som conscients que malgrat el tòpic de la pròpia contradicció de celebrar la humilitat d’un naixement -i el posterior miracle- amb les valors que volen significar amb la fastuositat universal, llums i coloraines que criden a la felicitat, al consum i a la solidaritat efímera. 

I segurament fruit de les contradiccions que vivim intentem trobar el punt mig, la celebració assenyada, responsable i respectuosa gens fastuosa que, sense oblidar el relat original, s’adapta als valors universals que en els seus inicis volia transmetre el Nadal, no cal renunciar-hi ni cal seguir marejant la perdiu,  es tracta de passar de la cristianització d’alguns elements festius del paganisme, i ara donar-li també una visió cultural de la nostra tradició. Tot plegat no costa pas gaire ja ho hem incorporat plenament.

I a la fi seguts a la taula amb bona companyia escoltarem els versos que alguns infants encara reciten dempeus damunt la cadira, amb la conseqüent reclamació econòmica tal com cal i la tradició obliga. Fins i tot encara som capaços d’entonar alguna nadala entre debat sobre el procés inevitable i si hi haurà investidura (els partidaris de seguir intentant el pacte d’esquerres i aquells que farts de balls estratègics reclamen un govern de concentració i a prendre pel.... tot plegat, i encari ha els que reclamen eleccions per posar-ho bé a la dreta... més dreta). I segurament també ens vindrà una mica de nostàlgia i un cop més ens farà pensar en aquells i aquelles llunyans o pròxims amb qui ja els lligams de l’amistat o de la vida s’ha anat trencant.

Més enllà de l’allau publicitari de colònies, mitjans tecnològics, menjar de sibarita, de la proposta consumista i artificial hi ha un rerefons molt íntim, reservat, personal que cadascú trasllada a la seva manera de fer i celebrar aquest dies festius.

És qüestió de sentir-se tant com es pugui en pau amb un mateix i desitjar-ho i traslladar-ho als altres de veritat.

És Nadal, doncs que tinguin un bon Nadal!!