Cues de sargantana

Amb un il·luminador pròleg de Jordi Pàmias sobre la profunditat de la proposta poètica d’Isabel M. Ortega Rion (Tarragona, 1955), s’acaba de publicar: Cues de sargantana (editorial 3i4).

La imatge de la cua de sargantana és potent: Escindida del cos, la cua es mou/ aparença de vida. Aquest és l’eix central d’un llibre de poemes que tot ell és inspirat per Mnemòsine, la musa de la memòria, com si una serp volgués tornar a la pell. Memòria del temps de la infantesa i de la nena que la poeta un dia va ser. No són casuals, doncs, aquestes referències a la cua de sargantana i a la serp que canvia la pell i potser en voldria retenir un bocí, d’aquell temps edènic que mentre es viu no passa fins que de cop i volta arriba la consciència del temps de Cronos i la capsa de la màgia es trenca quan es descobreix que els Reis Mags són els pares: Pandora accidental, has obert capses/ que t’han malmès la fe.

Els poemes de Cues de sargantana, d’Isabel M. Ortega Rion, estan amarats de figures de la mitologia grega que sostenen amb cos ferm una poètica que contempla de manera tan real com simbòlica els moments viscuts amb intensitat d’epifania. Perquè en tant que arquetípiques, les figures mítiques parlen en present i fan llum en el present. Així, en un poema en el qual Ortega Rion es recorda amb la seva mare cabdellant amb ella una troca de llana, evoca Aracne, la Mare aranya.

En aquest punt de la lectura de Cues de sargantana, i ja se sap que les lectures són sempre personals i deutores dels propis referents, entreteixida de forma imaginària a la figura d’Aracne teixidora (una figura que es pot concebre com un precedent, o un alter ego de Penèlope o de la nostra Balanguera que fila i fila el fil de la vida), em va venir al cap una de les figures més precioses, una joia del neolític, que jo mai hagi contemplat pel misteri que d’ella n’emana: es tracta de la Dama adormida, que en realitat cal considerar com una deessa adormida, trobada a l’hipogeu de Hal Saflieni, a l’illa de Malta.

La Dama adormida és una figura de reduïdes i harmonioses dimensions ajaguda de costat com si dormís o descansés. Figura de la deessa dels orígens també en podríem dir de la cinc vegades mil·lenària figura maltesa que evoca aquest ser i estar al món aparentment en repòs, però activa en el seu respir. Una imatge de la dona en tota la seva potència que treballa incansable en els talents i virtuts de la natura visible i invisible, en forma d’Aracne, Penèlope o les Moires o filoses laborioses. Per aquest motiu, al final del poema Mirall trencat, un homenatge a Mercè Rodoreda i als seus personatges femenins, Isabel M. Ortega Rion escriu: la dona pensa que res no s’acaba.

És clar que no, perquè ella, la dona, sempre hi ha sigut, hi és i hi serà, encara que cada dos per tres s’hagi de recompondre, o filar de nou, o donar-se a llum a ella mateixa no oblidant els déus que ha creat amb la seva poderosa imaginació, i que s’ha encarnat en els homes i les dones amb sang, llàgrimes i goig, i a tots ells ha donat cor, i ulls, i veu. La dona dels orígens, cap de la nostra genealogia humana, i com la cua de la sargantana, o el bocí de la pell de la serp (imatge de la saviesa de la vida que viu a les profunditats de la terra), va filant la memòria de la vida que passa a través de nosaltres. Ens ho recorda i afirma la poeta quan escriu: és la vida el que compta.