Les primeres travetes

Era d’esperar. Potser amb menys virulència i immediatesa, però tot feia sospitar que Vox posaria el crit al cel, eufòrics com estan pels seus resultats electorals, que el PP faria mans i mànegues per no deixar el descontentament i la protesta en mans d’Abascal i que Ciutadans enduriria el seu discurs i es posaria inquisitorial, per no donar la sensació del que és, un partit derrotat i en perill d’extinció. Al cap i a la fi, des de sempre, els perdedors –si més no en nombre de vots o escons- han de fer soroll per fer-se visibles.

Però potser el que tots plegats esperàvem –els ciutadans als que ells diuen representar i que tant declaren estimar- era que, un cop passada la foguerada electoral, les coses tornessin a una certa calma o, com a mínim, a unes formes educades. A un parlamentarisme del que, al meu entendre, només va fer gala el representant del PNB durant el debat d’investidura. En el seu lloc, els crits d’assassí adreçats a l’orador o els visques al rei clarament fora de context, van ressonar per l’hemicicle al llarg dels tres dies del debat d’investidura, amb la corresponent amplificació mediàtica de la premsa de dretes i les xarxes socials amants del soroll pel soroll més que de la reflexió.

De tota manera, el més preocupant per mi és la negació dels cent dies de gràcia que, tradicionalment, es concedien al neòfit guanyador perquè pogués desenvolupar els primers compassos del seu programa. Aquí no hi ha treva. Des del primer dia, a la jugular!!
I no només des dels partits de l’oposició. Sembla més que evident que la judicatura (una certa judicatura) també està en peu de guerra i fins i tot planta cara a la justícia europea, negant valor a les seves decisions en base a arguments força discutibles de sobirania nacional i garantia processal que, aparentment, l’únic que busquen és allargar la situació de conflictivitat institucional esperant que s’encengui alguna bengala que salvi el seu prestigi força malmès, o que algú cometi una errada garrafal que distregui al personal.

Tampoc sorprèn l’estrambòtica campanya de l’església catòlica –amenaçada amb una nova desamortització que tiraria enrere l’espoli registral perpetrat per ella en aquests darrers anys- en pro d’unes noves recomanacions conjugals que ataquen força explícitament el dret a l’avortament. La consigna, doncs, sembla evident. “Todos contra el nuevo”.

Aquesta política de travetes, però, sembla haver-se encomanat també als que, en virtut dels acords explicitats, estan cridats a manar, és a dir PSOE i Unidas-Podemos.

Just acordada i notificada l’elecció de Pedro Sánchez com a president de govern, el PSOE anuncia una quarta vicepresidència que els de Pablo Iglesias afirmen no haver pactat. Just conegut el nom del primer ministre aportat per En Comú Podem, Manuel Castells, apareix l’ombra de Máximo Huerta (el recordeu?) en forma de societat poc transparent que Castells hauria gestionat i per la que ja hi ha qui demana el declarin “ministre nonat”. Just passats dos dies, aquella pressa inicial per tenir-ho tot enllestit i fer consell de ministres aquest divendres, s’esvaeix com la boira de Lleida quan marxa l’anticicló. I es fa pública una certa desavinença en l’estructura ministerial del futur govern uns dies desprès de la proclamació d’un pacte que semblava tenir-ho tot “atado y bien atado”, mentre els màxims dirigents es confessaven “Picapiedras” disposats a treballar de valent des del primer dia en temes clau, lleis bàsiques i reformes de calat com la de la llei electoral o la pròpia constitució.

Què està passant? Perquè a ningú li escapa que les decisions de la judicatura sobre els presos polítics catalans i el nostre president inhabilitat, semblen més pensades per torpedinar al futur govern de l’estat i els seus pactes i negociacions, que per fer-li la farina plana, deixant-lo encarar aquelles reformes en què, probablement, tindran molt a dir els magistrats.

Jo sincerament, només hi veig una explicació plausible. El poder legislatiu vol recuperar la supremacia funcional sigui com sigui. I vist que el poder judicial opta per regatejar i passar la pilota d’un tribunal a l’altre, d’una sentència a un auto, i d’allí a un suplicatori, el govern ha optat pel “joc ras i coça al ventre” dels equips de futbol de fa uns anys. Aquells que sabien que el millor per aturar la pilota quan l’agafaven Maradona o Cruyff, era xutar-los al turmell i treure’ls del camp. Just quan l’àrbitre mirava cap un altre lloc. No m’estranyaria que, mentre ens barallem per un president inhabilitat, una taula de negociació que coixeja o un ministre amb passat compromès, algú estigui planificant relleus i trasllats. 

Però molt em temo que aquesta explicació sigui més un desig que una possibilitat real. Si algú és expert en travetes, no és precisament l’esquerra. Travetes que el VAR no detecti, naturalment.