Marcant paquet

Son incorregibles. O potser hauria de dir som perquè, pensat fredament, nosaltres també ajudem, amb els vots i les acceptacions, que facin allò que els hi ve de gust en comptes del que ens convindria.

Però nosaltres no hem promès apujar les pensions, millorar les condicions de treball, salvar el planeta, reduir tota mena de violència o crear un clima de concòrdia en què seure, parlar i trobar camins comuns. Per tant, no ens passeu la pilota dient que estem crispats, que som poc dialogants o que no acceptem la diversitat. Com el nen davant del mestre d’escola que intenta inculcar-li valors, principis i mètodes, nosaltres fem el que veiem fer als polítics.

I jo veig –perdó per l’expressió- que es dediquen a marcar paquet. A mostrar-se superior al rival. Com el futbolista que marca un gol i, en un atac d’alegria o follia, corre cap a la banda i es llença a lliscar per la gespa amb les vergonyes pel davant. O el pinxo que, en l’acarament entre dos grups, s’avança al seu i fa un gest obscè al contrincant amb ganes evidents de provocar-lo i, si pot- humiliar-lo.

Les primeres accions del just format govern de l’estat semblen seguir aquest camí. Anunciada la voluntat de ser dialogant, es despatxa –argumentant urgència- amb nomenaments que jo qualifico de “provocadors”. El primer i principal el de Dolores Delgado com a fiscal general de l’estat. Provinent del consell de ministres en funcions just rellevat i amb suposades acusacions pendents de relació amb “amistats perilloses” que l’oposició ha tardat mig minut en recuperar. O el nomenament de Maria Gámez, ex-subdelegada del govern a Màlaga, per la Direcció General de la Guardia Civil, substituint Felix Vicente Azón, arribat al càrrec (curiós) des de la judicatura i amb valoracions positives de la Generalitat. I rematant-ho en la primera entrevista pública del vicepresident Iglesias dient que la justícia europea havia bufetejat l’espanyola.

Lamentablement, l’oposició respon de la mateixa manera. Marcant paquet on pot fer-ho. Per exemple amb l’anunci de la presidenta de la Comunitat de Madrid, la popular Isabel Diaz Ayuso, de competir amb la Barcelona dels socis de govern de Madrid, per organitzar el Mobile World Congress els propers anys. O proposant, com Vox a la comunitat de Múrcia, mesures polèmiques com el pin parental que fa que els pares puguin vetar als fills de participar en activitats escolars de formació “moralment perilloses”.

Actuacions que, lamentablement, s’estan estenent a més àmbits de la vida política. Per la banda superior (cas Puigdemont-Comin al Parlament europeu) com per les inferiors, amb ajuntaments amb ínfules que volen dir-hi la seva en temes com el canvi climàtic. Oblidant que ni l’aire ni l’aigua saben de fronteres.

Tot plegat ens està duent a una situació global de difuminació de fronteres entre poders, relacionant-los i confonent legislació, judicació i execució. Un procés ja evidenciat en les interferències entre els dos primers. Avui el llenguatge periodístic ja usa els conceptes “judicialitzar la política” i “polititzar la justícia”. I només cal veure com governs, parlaments i partits recorren cada cop més a la justícia per validar actuacions i decisions. I com la judicatura es dedica més a interpretar la voluntat del legislador que a aplicar-ne les normes. Algú té clar on acaba, per exemple, el paper de la justícia en la immunitat dels presos i exiliats polítics catalans? Perquè aleshores, podríem saber on comença el “marcar paquet” de la judicatura.

Ara només falta que aquest procés es contagiï a la relació d’aquests dos poders amb el tercer, l’executiu. El funcionariat. No semblem estar gaire lluny. Cada cop més empreses públiques, consorcis o similars que treballen colze a colze amb l’executiu, passen pel jutjat pels motius més diversos. Estem judicialitzant l’administració de l’estat? Però també cada cop més la judicatura, sobretot en temes tècnics, depèn dels seus informes o investigacions. Significa això que estem “administrant” la justícia?

En paral·lel, minva cada cop més la presència de ciutadans a les llistes electorals en benefici dels funcionaris més o menys amagats darrera etiquetes de suposada expertesa. Fora bo de saber el percentatge de polítics “independents”. No funcionaris. Estarem “administrant” la política? Perquè la politització de l’administració està fa temps certificada per les famoses portes giratòries que duen a polítics a llocs funcionarials o consells d’administració no sempre privats on poder seguir marcant paquet.