Una pressa sospitosa

A tothom li ha entrat una pressa sobtada per trucar a la porta de Pedro Sánchez i reclamar-li allò que havien pactat o, simplement, allò que ell els havia promès. Però alguns ho fan de forma que, tot i el que diguin desprès, deixa entreveure la por a què l’interlocutor resulti menys fiable i durador del que els primers moments de legislatura semblaven indicar. És el cas del PNB quan reclama les transferències de la Seguretat Social –afanyant-se a dir que no formen part del pacte per la investidura, que ja estava acordat d’abans- mentre tot sembla indicar que posa en marxa la màquina electoral en previsió de convocar eleccions autonòmiques en un parell o tres de mesos.

Previsiblement per evitar ser arrossegat per un possible fracàs socialista i probablement per anticipar-se a les eleccions catalanes i escapar així d’un efecte contagi del clima crispat i poc esperançador que cada dia es fa més evident a Catalunya, si fem cas de les relacions entre JxCat i ERC.

Però aquesta pressa també s’ha encomanat a altres àmbits. I ara tenim les autonomies reclamant poder tornar a negociar que els tornin els 2500 milions d’euros de la liquidació pendent de l’IVA del desembre del 2017 dels que el govern de Sánchez no vol sentir-ne a parlar després d’haver decretat finalitzat el termini de reclamació. O al president de l’Aragó reclamant per Saragossa un tracte igualitari respecte de Barcelona, immediatament després que Pedro Sánchez hagi declarat la seva intenció de convertir la capital catalana en un punt de referència mundial del coneixement i la investigació científica.

Perquè aquesta és l’altra. Aquell PSOE que reclamava calma i paciència també sembla atacat pel virus de la pressa en certs aspectes. El primer i esperem que principal, el de la relació amb Catalunya. Presentar-se al Palau de la Generalitat amb una quarantena de propostes per debatre i executar més o menys immediatament, al marge de ser un cop d’afecte de cara a la galeria, suposa també un intent d’agafar la Generalitat amb el pas canviat. Aquesta Generalitat de Quim Torra que havia decidit convocar immediatament eleccions però ajornant-les discretament per després de la negociació i votació del pressupost català. Com si ningú hagués de saber que ara cal crear una comissió per estudiar el pressupost definitiu, esperar el temps que dona la llei als grups parlamentaris per presentar esmenes, valorar en comissió aquestes esmenes i dur-les al ple per ser debatudes i votades. Una convocatòria, per tant, que podríem qualificar d’oberta i que pot demorar-se setmanes o mesos, segons la voluntat bel·licosa dels opositors i l’harmonitzadora dels partidaris.

Però, curiosament, aquesta pressa de la Generalitat es manté viva i punyent en l’àmbit de la taula de negociació entre els dos governs. Fent que en aquest punt Torra i Sánchez coincideixin, després de veure’s a Palau, en tenir una primera reunió durant el mes de febrer i en donar importància a la trobada del Consell de Política Fiscal i Financera a la que ERC es resisteix a enviar Pere Aragonès, com a enèsima prova de les discrepàncies internes de clar rerefons electoral.

Perquè, curiosament, tot sembla indicar que els partits no han desconnectat el xip electoral. A tots els nivells i amb totes les opcions obertes. Potser perquè tots son conscients que els temps estan canviant. I que el que pactes avui a la tarda, demà al matí pot ser paper mullat. Només cal veure el cas del pacte a la regió alemanya de Turingia. Trencat, amb dimissió de l’elegit inclosa, en vint-i-quatre hores i que, probablement, durà aquell Land alemany a unes noves eleccions immediates. O els matins de notícies, aclariments i desmentiments que hem patit aquesta setmana.

No es tractaria doncs de la pressa conjuntural que tots podríem esperar d’uns nouvinguts al poder o d’uns veterans en situació delicada. És el propi funcionament democràtic el que està revolucionat. Si més no, a nivell dels que tenen el cul llogat en el sentit que les seves decisions depenen de la voluntat d’un altre. No tothom està en condicions d’actuar com el ministre Manuel Castells.