Pública-concertada. Entrant en el jardí

De fet, la controvèrsia entre escola pública i escola concertada parteix d’una idea preconcebuda molt generalitzada però falsa: la idea que l’escola concertada, com que rep recursos públics, extreu recursos que serien destinats a l’escola pública. Per tant, la concertada sembla un sistema parasitari dins del sistema educatiu. No només rep els diners particulars dels seus clients sinó que, a més, es beneficia dels diners que se li destinen pel concert educatiu. Lògicament, si eliminéssim aquestes escoles, alliberaríem molts diners per a la malmesa educació pública. 

Però, com he dit, el raonament és fals, i cada cop que s’esgrimeix de manera directa o indirecta, és que s’està fent un exercici penós -o desesperat- de demagògia. Plantegem la qüestió en termes estrictament matemàtics i observem les dades del problema. L’escola concertada a Catalunya dona servei a 406.928 alumnes, representa aproximadament un 30 % de l’alumnat (dades que podeu trobar a l’estadística d’ensenyament d’aquest curs) Segons admet la mateixa Generalitat de Catalunya, el cost per alumne d’una plaça escolar és sensiblement inferior a la concertada que a la pública, o sigui, a les arques autonòmiques li surt més barat un alumne a la concertada que a la pública. Per tant, si aquest 30 % d’alumnes es traspassessin en massa a l’escola pública, aquesta automàticament tindria menys recursos -no més- ja que hauria d’assumir la diferència del cost de la plaça individual multiplicat per 406.928. Vaja, un ronyó.  

No obstant, la idea s’alimenta i s’escampa perquè a alguns gestors no els entra al cap que la diversitat i la pluralitat puguin ser diferents de la seva pròpia diversitat i pluralitat. Ho sé, és absurd, però és el que sembla. De vegades, els polítics, no s’acontenten amb el seu poder legislatiu, la seva capacitat de coacció i de reglamentació i el seu evident poder econòmic, sinó que a més es diria que aspiren a la propietat, a la titularitat, a allò tan caspós de qui paga, mana; o a la temptació de per què he de pagar si no és “meu”. 

A més, la discussió comença a estar prou gastada. Potser serveix encara per dividir un col·lectiu professional però la veritat és que cada cop té menys sentit. Tant la concertada com la pública reben un finançament insuficient i per pal·liar-ho totes dues fan el mateix: demanen quotes als pares. Sí, així mateix, resulta que l’escola pública necessita cobrar quotes als pares i ho fa normalment a través de les AMPAs per compensar els dèficits derivats de les retallades en educació. La FAPAC calcula que les famílies suporten el sistema educatiu injectant-li uns 150 milions d’euros amb els quals s’han de pagar excursions, material escolar, equipaments i, fins i tot, es contracten mestres i professors de suport. 

De manera que, mirat exclusivament des d’un punt de vista de finançament, no veig la problemàtica. Els qui ataquen l’escola concertada podrien trobar-se que mentre intenten reduir-la, inesperadament,  se’ls colés el finançament familiar per darrera la porta. L’ideal de l’escola gratuïta desgraciadament sembla allunyar-se per a tots. I no, no és cosa de privilegiats, sinó precisament d’aquelles classes a les quals es diu defensar. Els privilegiats ja tenen les seves escoles.