Liebe?, de Fina R. Palau

Liebe?, de Fina R. Palau, és un poemari adolorit. L’autora es plany per un amor que fa quaranta-dos anys que va ser, o, millor dit, que no va ser però que es va desitjar amb tota l’ànima que fos. Vet aquí la pervivència de l’amor que no s’ha materialitzat, o que ha tingut una vida tan efímera com la d’una papallona o la formació d’un núvol. Aquest sentiment roman en un espai dins nostre que no sabem fins que apareix.

Fina R. Palau, la poeta, cantautora, feminista i autora de vuit llibres anteriors a Liebe? (Editorial Cronos), en un del seus poemes escrit a Mainz, ciutat alemanya a la riba de Rhin d’on procedia la qui per un curt temps va estimar, es pregunta ben significativament: En la noche de Mainz/ con la losa de mis recuerdos/ voy andando por sus calles, pensando:/ ¡Qué estoy haciendo!

El viatge ara a Mainz és, doncs, un recorregut que no té recorregut no perquè no se sàpiga el que es busca sinó perquè no existeix una realitat per buscar que no sigui un somni, una projecció mental, una idealització, un desig del cor que no s’ha oblidat.

Aquest és el sentit del títol escrit amb un interrogant: Liebe? Amor? Hi va haver amor en el festeig d’aquells dies tendres? El que és segur, i els poemes de Fina R. Palau prou que ho proclamen, és que, després de les carícies, en aquells dies es va obrir una ferida per un amor que no va ser potser perquè aquest amor no podia ser, perquè no tenia prou consistència, perquè no tenia prou realitat a desgrat del dolor pesant i asfixiant que va causar la seva pèrdua en la jove que ara el rememora des de la talaia dels anys. Sens dubte el dolor pesa en el cor i n’ofega els batecs, fins a fer dir a la poeta que ara l’escriu: Perder tu amor era como el anuncio de mi muerte. Així és com es viu la pèrdua de l’amor que, com totes les pèrdues, reclama un dol.

El dol, però, pot quedar adormit per anys o per sempre. Però a vegades el dol desperta perquè no s’ha tancat. Aleshores és quan se sent la necessitat de recórrer les passes que s’han fet i també les que no s’han fet per causa d’aquest amor. Passes físiques i passes mentals.

Fina R. Palau decideix viatjar a Mainz sabent o no sabent de manera racional, si bé l’ànima sí que ho sap, que és hora de tancar el dol, que l’ànima necessita aquesta cura d’ella mateixa. I a Mainz la poeta no troba res perquè ja no hi ha res, només una memòria que en un moment de la seva maduresa se li ha presentat en una figura fantasmal. Mentre camina pels carrers de Mainz la poeta dialoga amb l’aparició que només veu en el seu record. Necessita fer les paus amb aquest record pertorbador que ara veu ben clar que se li va desfent als dits. Mainz és doncs ja l’escenari d’un capvespre que assenyala el final del viatge i el final del dol. És així com en el darrer poema Fina R. Palau escriu: Al partir de Mainz,/ un atardecer de agosto/ regreso a mi realidad./ Estoy en 2019 i no en 1978./ No tengo 29 años./ Aún tengo vida. Aquestes paraules són una expressió lluminosa i esperançada: el certificat de la resurrecció espiritual que necessita per viure els dies reals que té ara i endavant.