Memòria de vint-i-sis estius d’Olga Xirinacs

Vint-i-sis estius llargs, no pas en dies i hores sinó en la seva percepció subjectiva, poden ser tota una vida que el record fa present amb els seus moments tan intensos com únics. Les vivències d’aquest temps de vacança estival, passada pel sedàs dels anys i acolorida pels dies i fets significatius evocats a través de la memòria, són la matèria generatriu d’El rec (Cossetània edicions), d’Olga Xirinacs (Tarragona, 1936), que va viure aquests estius a la localitat de Rubí amb la seva àvia Lola, que era filla del poble i hi tenia casa.

El temps de la infantesa és aquell temps en què sembla que el temps no passi. Però un bon dia ens trobem en una altre graó de la vida que, en efecte, ens col·loca a lloc: complim anys advertint que els complim. Aleshores veiem fins a quin punt «en els primers anys de vida no tenim consciència dels nostres fets. Passen i prou. No sabem què es va fixar en el cervell», escriu Olga Xirinacs amb una percepció aguda, profunda, com la que també mostra Marc Chagall al seu llibre autobiogràfic La meva vida, en el qual descriu la primera cosa que va veure, tot i que no en pogués tenir consciència: la pastera que li va fer de bressol en els primers temps.

Com deia Goethe, tot en la vida és símbol, tot en la vida pot tenir un significat més enllà de l’anècdota. Què va fer el pintor Chagall si no és pastar a través del seu art un món paral·lel? En la narració literària del seu temps d’infantesa Olga Xirinacs parteix de l’observació minuciosa del curs d’un rec. El traçat de la conducció de l’aigua de Rubí portava un petit rec al jardí i a l’hort de la casa de l’àvia Lola. Aquest rec és un petit camí d’aigua, certament, amb el seu verdet i vida íntima en les formes minúscules que hi fan estada, però també és el rec o via des del qual l’escriptora estira el fil de la memòria dels vint-i-sis estius passats a Rubí, un temps de paradís curull de jocs i gràcil benestar en el qual, però, en alguns moments la nena Olga hi passava alguna mena de por com passen por els infants en la fosca: «qui podria dir on comença la por?». Tot aquest gavadal de vivències entre l’esperança, la il·lusió, la curiositat, els dubtes i les temences que llegim a les memòries d’Olga Xirinacs han fertilitzat, i de quina manera, la seva literatura d’un alt contingut de bellesa. Al doll fèrtil de la imaginació, la nena que juga i observa hi afegeix el que cultiva, i així dibuixa, pinta, aprèn música, toca el piano, llegeix molt i escriu poemes.

Amb l’estil minuciós, plàstic i delicat que li és característic, Olga Xirinacs descriu l’atmosfera, els escenaris i els personatges que poblen els estius en els quals la nena va fent-se noia amb la mateixa alegria serena de l’aigua del rec encara ben innocent de la desgràcia que un dia esdevindrà: les aigües crescudes i desfermades que el dia 25 de setembre de 1962 van assolar la petita ciutat de Rubí i que van deixar marca profunda en la memòria personal i col·lectiva del poble: «La riuada es va emportar tots els camins de l’aigua, grans i petits. Ni fonts, ni bassa, ni ponts, ni recs». No va quedar res dempeus i l’Olga ja no va tornar mai més al seu paradís de la infantesa.

Però ara, en la talaia dels anys i amb aquell vel de tristesa pel sentiment de pèrdua per tot el que anem deixant pel camí de la vida, sobretot les persones que estimem, hi ha tornat, a Rubí. No per estiuejar-hi sinó per fer reviure a través de la paraula creadora aquell temps passat que sembla que no passi perquè el que hi esdevé és la pura vivència del present. Però a la memòria què hi queda? Què en resta del que es va viure en aquells dies plàcids i amples que deixen traça en el cervell, com es pregunta l’autora? Imatges que són or pur com aquesta, i en són tantes al llarg del llibre!, que la nena Olga va retenir amb tanta precisió visual, sensitiva i poètica: «De tant en tant apareixien els teixidors, que eren els manobres del rec. Malabaristes, elegants i esvelts, feien bona la contalla bíblica de caminar per sobre l’aigua. Hi lliscaven amb lleugeresa, filant sempre una seda invisible per a qualsevol fada de les que bevien nèctar o s’ajaçaven als nenúfars». Una descripció com en un quadre viu de la meravella de la vida minúscula i còsmica al mateix temps, que situa en nivell elevat, de gran literatura, aquestes memòries d’Olga Xirinacs.