Com sempre

Per aquelles inexplicables paradoxes del destí mentre el vicepresident del govern de la Generalitat presentava uns pressupostos que sembla que al final s’aprovaran, en una acció lloable i sorprenent per inèdita, els directors de les escoles públiques del Garraf feien públic un manifest denunciant la situació de precarietat en que es troben en moltes qüestions les escoles fruit de les retallades constants que d’ençà el 2011 s’ha anat produint.

Un cop més escoltem la cantarella, lògica per qui defensarà els pressupostos, dient que són un pressupostos socials i que de cada quatre euros tres van a despesa socials i que son els millors que es poden fer en les circumstàncies actuals. Potser sí. La publicitat i els missatges que van llençat diàriament així ho volen fer creure. 

El pressupost és la llei més important que el govern aprova -o hauria d’aprovar- cada any, és la concreció numèrica de les voluntats polítiques, és la prioritat en les accions que el govern posa en marxa.

Un pressupost és un exercici de redistribuir els ingressos que té el govern i segon com es distribueixin assenyala intencions i realitats.

No és fàcil fer un pressupost. Moltes tensions, moltes prioritats, pocs recursos -mai són suficients- i també molts compromisos que s’ha anat adquirint que cal plasmar-los numèricament si es vol complir.

Mai ningú està del tot content amb els pressupostos, només i encara els governs monocolors tenen una certa tranquil·litat en el seu debat, però fins i tot així cada responsable d’un àrea malda per obtenir més recursos i per altra banda la necessitat de l’equilibri financer no dóna gaire per jugar.

Les xifres són les que són i amb aquestes cal jugar.

Els pressupostos de la Generalitat ja estan en marxa i han superat el seu primer tràmit parlamentari .

D’ençà 2017 no n’hi havia hagut capacitat per part del govern de bastir unes xifres que trobessin l’aval suficient com per tirar endavant.

Aquest any sembla que això ha canviat, el govern d’ERC i JxCat han aconseguit trobar una certa complicitat amb els Comuns -amb la necessitats d’aprovar els pressupostos a Barcelona, invocant el bé del país i també necessitats de protagonisme polític- s’hi han posat bé i treuen pit de que han fet uns grans pressupostos.

Hi ha també la lògica discrepància entre molts sectors de la societat del valor  real dels pressupostos ja que es situen en les xifres del 2010, per tant porten uns deu anys de retard. Això sí, aturen la constant retallada que l’antiga CDC i amb la complicitat d’ERC havien portat a xifres realment patètiques fins avui.

En la seva expressió més generosa els pressupostos es situen en les xifres que el 2010 tenia el govern en despesa social.

Per tant tot i ser possiblement bons (?) estan encara 10 anys pel darrera del que podia haver estat. Perquè no podem negar que el País en 10 anys ha acumulat moltes més necessitats de les que hi havia en aquell moment.

Sigui com sigui i pensem el que pensem la veritat és que calen números ja!

I de fet ja han passat el primer tràmit parlamentari. L’oposició no ha pogut tirar endavant les esmenes a la totalitat i el Vicepresident Aragonès fa crides a PSC i Cup a que votin els pressupostos per tenir un suport ampli.

Ja veurem com van els debats en les comissions i com acaben finalment les xifres.

Se’n fa propaganda però la realitat és la que és i essent importants no signifiquen cap avanç substancial, potser signifiquen aturar la davallada que ja és prou important.

Però també els pressupostos tenen lectures diverses.

Aquella que es queda en els xifres globals de cada consellaria i quins projectes globals tira endavant. En la majoria dels casos  recuperen retallades per situar les partides al 2010, per tant tampoc resoldran els problemes que la retallada sistemàtica que s’ha anat fent en el darrer decenni.

I tampoc la inversió es situa als nivells que hi havia al país fa deu anys.

En fi que es pot entendre la satisfacció dels que han pactat el pressupost perquè vol dir que hi haurà números nous d’ençà 2017 però tampoc són per fer repicar campanes ni molt menys.

Però també hi ha la lectura territorialitzada, és dir quina és l’aportació que fa el govern del País als diversos territoris o si encara és vol apropar més la lent comarca per comarca.

I és en aquesta segona visió cal deixar constància que el nostre territori no surt massa ben parat en la distribució.

No és d’ara però, històricament el Garraf ha estat una de els comarques amb més baixa inversió de la Generalitat, amb tots els governs, i amb tots els colors d’aquest governs.

Ara sembla que al Garraf -quart per la cua en inversió per càpita- el supera el Baix Penedès que es situa pràcticament a la cua pel que fa a inversions.

La Generalitat preveu invertir en el territori uns 1,678 milions d’euros.

D’aquest ens arribaran al territoris pocs.

L’Alt Penedès hi van 9,78 milions.

El Baix Penedès en tindrà 1,99 milions.

El Garraf en rebrà 6,55 milions.

En fi que és ben poca cosa.

Ja sabem que sempre en volem més i més.

Però a l’escadussera aportació d’enguany cal afegir-hi la històrica manca d’aportacions.

Però el cert és que tampoc hi ha hagut resposta contundent per part de les autoritats locals que de manera continuada han suportat aquesta situació.

Enguany des del Baix Penedès hi ha hagut una resposta institucional, el Consell Comarcal i els alcaldes sembla que s’han posat d’acord en manifestar la seva discrepància i reclamant que hi hagi una major aportació que resolgui els problemes més flagrants del territori.

Al Garraf no hi ha hagut posició institucional comuna i a Vilanova fins i tot el Ple de l’Ajuntament amb el vot del govern rebutjava dues mocions el PSC una reclamant una major atenció pressupostàries de la Generalitat al territori i una concreta sobre educació.... Mocions raonables i que eren perfectament assumibles, però ja se sap que quan la proposta bé de l‘oposició no es vota i menys si compromet als partits del govern davant del seu Govern.

Un any més doncs haurem de viure amb unes xifres que no resoldran la manca de les grans infraestructures interiors de la comarca i també respecte a les que relacionen amb la resta del país.

Que algú, alguna autoritat creïble aixequi la bandera de la reivindicació i anirem al darrera.

Poca república, almenys aquí, veig que fem amb aquestes xifres...