Fer dissabte

Sembla que, a resultes de la taula de diàleg de Catalunya, la gent ha descobert que els molts problemes que tenim, s’han de parlar per intentar resoldre’ls. Talment com quan unes tovalles brutes que tot just s’han de rentar, fan que obrim el calaix de les altres i ens adonem que estan desordenades i amb roba que no toca, però que no cap en el calaix on hauria d’anar, que està ple de roba que no emprem mai, i decidim llençar-ne la major part. Un moment en el que, ja posats a fer, optem per fer dissabte a tota la casa, que bona falta li fa. Un efecte papallona que sembla haver-se produït també en la política espanyola. Repeteixo que, al meu entendre, per efecte de la taula de diàleg catalana en què ningú creia. 

Perquè les dues trobades han mostrat a la gent -i als polítics també- que, si es vol, es pot parlar de tot. O, per ser més exactes en l’expressió, es pot començar a parlar de tot. Només quan hi hagi algun resultat tangible que no sigui el simple fet de seure al voltant d’una taula tres hores, podrem començar a creure en la bondat del raonament i la utilitat del procediment.

De moment, ja han començat a sorgir altres temes que, fa unes setmanes eren impensables. De la mateixa manera que, quan optes per fer dissabte, surten les escombrades amagades sota les catifes o els papers entaforats en un calaix a correcuita. Podríem començar per les “subvencions” del rei emèrit a les seves amistats, sortides pel que sembla de les “subvencions” de la corona saudita a l’aconseguidor que els va recomanar el fantàstic AVE a La Meca que cada dos per tres es colga de sorra. I clar, ja hi ha qui reclama un debat més ampli. En concret sobre el dilema entre monarquia i república. A continuació podríem entrar en el tema dels favors a la banca que emetia targes de crèdit amb clàusules que recordaven aquella lliura de carn del Shylock de “El mercader de Venècia” shakespearià, però sense la clàusula afegida que impedia vessar sang i que, per molts, hauria de suposar un debat a fons sobre el paper de la banca i els fons d’inversió en la nostra política social. Seguiríem desprès amb el tema de les portes giratòries, que aquests dies pren una nova dimensió -menys cridanera però més greu al meu entendre- arran de les denuncies de militants “afuncionariats” per aconseguir favors públics pel partit que els acollia, ja fos en forma de nomenaments més o menys teledirigits o concessions fetes per procediments poc clars. Un problema que, novament, semblaria reclamar un debat en profunditat sobre la funció pública, els seus mecanismes de control i les seves impunitats i immunitats.

Ja veieu que de problemes denunciats, no en manquen. Per no parlar dels que poden destapar-se i ser denunciats els propers dies a redós del coronavirus. Perquè la vellesa assistida pública, l’ensenyament concertat i la sanitat pública, privada i migpensionista (per posar només tres exemples) també comencen a mostrar zones fosques i pols amagada pels racons que també reclamarien un debat a fons en comptes d’una campanya de màrqueting més o menys original.

Però convindreu amb mi que tants problemes junts, si es volen treballar a fons, seria com voler fer dissabte d’un bloc de pisos en mig matí. Sobretot perquè, quan poses els problemes un al costat de l’altra, t’adones que passa com en un cistell de cireres. Estirar-ne una suposa sovint bellugar-les totes. I aquest bellugar-les totes, en el cas que ens ocupa, seria tant com fer foc nou. Dotant-nos una nova constitució i d’un nou sistema de funcionament de la maquinària de l’estat, definint-lo en tots els seus punts i possibilitats.

Vol dir això que ens hem de rendir al “laissez faire, laissez passer” fatalista que reconegui la nostra impotència? Penso que no. Potser no cal embolicar-se ara en un “dissabte” global i complex. Potser n’hi hauria prou en implantar una mena d’ITV periòdica -amb el corresponent calendari- per cadascun d’aquests aspectes. Unes taules de diàleg que permetessin fer el diagnòstic previ, analitzar les possibles sortides, decidir per quina optem, i fixar un termini per començar les obres de reforma. Però sense trampes ni dilacions. Ah!! i també sense pors.

Que agraïment per la feina ben feta, no ha de suposar immunitat ni impunitat.