En algun moment del segon cap de setmana

El pitjor que li pot passar a un polític és que faci indicacions que ningú segueix, quedar-se sol, parlant amb les parets. Si ets el líder i dius “cap a la dreta” i tothom darrera teu tomba a l’esquerra sense ni tan sols un moviment de protesta o unes paraules o un gest, és que t’has instal·lat en la irrellevància absoluta. No cal ni muntar-te una sublevació, senzillament has deixat d’existir.

Exactament això és el que li està passant al nostre trapella particular, el senyor Bargalló. Va estar lent de reflexes, va prendre decisions segons el paradigma habitual de comportament polític i no es va adonar que les regles havien canviat, que les necessitats eren unes altres, que el paisatge és del tot desconegut i les prioritats s’han desplaçat força. Sospito que el primer sorprès ha estat ell mateix. Quan el passat divendres tancava els centres escolars i enviava tothom a casa, actuava al dictat de les autoritats sanitàries, o sigui, l’encertava. Quan, segons després, se l’agafava amb paper de fumar per afirmar que no es podien posar activitats telemàtiques; que no faríem educació on-line perquè això podia ser causa de discriminació entre l’alumnat, va desbarrar. És més gran aquesta discriminació que la que imposa el fet d’haver de comprar llibres de text? És més penosa la bretxa digital que la d’accés a activitats extraescolars? Estava aprenent el mateix l’alumne que va a l’escola que el que té reforç a casa i classes particulars d’anglès?

De fet, no li ha fet gaire cas ningú. La societat ha tirat pel dret i totes les famílies amb connexió a internet a casa o amb dades al mòbil han començat a buscar, a crear, a agrupar i a comunicar-se activitats per fer amb els seus fills aquests dies de confinament. Si pot ser, activitats amb algun contingut educatiu, o d’entreteniment positiu. Alguna cosa que no fos una marató de GTA o de Tik-tok, vaja.

Dissabte el govern s’autocorregia. La consellera Budó anunciava un pla d’ensenyament en línia mentre duri el coronavirus. Algú a la conselleria va cridar “ei! que tothom va per allà! Que estem sols!” i apa, marxa enrere, correm-hi a buscar la gent. Es veu que la segregació ha deixat de ser important. Abans que se’ns vegi amb el cul a l’aire segregarem una miqueta, no passa res. De fet, han deixat de ser importants tantes coses! Les dates, els exàmens, les mitjanes, la ideologia… Ens en recordarem de tot això quan la pandèmia passi? Potser la lliçó que alumnes i pares podrem extreure d’aquests dies és una clarificació de les prioritats educatives. També de les prioritats vitals.