Dia 11. Si us plau, un de gris

Les paraules són paraules. Aquest és un tema filosòfic profundíssim però que segons el punt de vista que s’adopti resulta perfectament obvi, com quan Johan Cruyff deia allò de “futbol és futbol”, ningú s’hi trencava gaire les banyes i tots ens enteníem. Quan fa uns dies el nostre trapella particular, el senyor Bargalló, es comprometia a mantenir els contractes de les empreses del personal de menjadors per a que mantinguessin els seus llocs de treball i els seus salaris va fer un exercici de paraules, paraules! (Ara estaria bé que us possessiu uns auriculars i continuéssiu la lectura amb la cançó aquella tan bonica de “parole, parole, parole…” és un suggeriment per enriquir el tema, i com que és possible que tingueu temps de fer-ho, doncs em prenc la llibertat)

Com a conseller d’un govern, les seves paraules no són com les de qualsevol pàjaru jugant a la botifarra al bar del poble, les seves acaben en decrets publicats en el DOGC. Així, el disset de març es feia oficial aquesta disposició, amb la qual cosa empreses i treballadors donaven per garantida la seva supervivència al virus econòmic (per cert, quan es calcularà la taxa de mortalitat d’aquest virus neoliberal?) Però clar, els parents pobres del sistema, o sigui, les empreses i els treballadors que ofereixen el mateix servei a les escoles concertades de Catalunya, no van trigar a demanar el mateix tracte; al cap i a la fi, formen part de l’únic i harmònic servei educatiu de Catalunya tal i com es canta al preàmbul de la llei d’Educació (aquí, s’hi esteu llegint en el tempo calculat per l’autor, entra la tornada: “parole, parole, parole…”) Total, que es veu que el conseller va recordar-se que hauria de tractar de manera igualitària tots els qui presten aquest servei i va rectificar: Ai! Que no! Que no us puc pagar perquè si ho faig hauria de pagar també aquells altres i, la veritat, no em surt dels (“parole, parole, parole…”) O sigui que escup l’escuradents a terra, es caga en déu, agafa la llibreta on apunta les partides i apareix un nou decret al DOGC amb data 24 de març on es revoca el que s’havia publicat una setmana enrere. Ah, sí? Doncs per ningú! I ara tenim uns deu mil treballadors (em repetiré: deu mil) més afectats per ERTOs i a la intempèrie. Una altra fita important per a un govern i una conselleria d’un partit que s’anomena “esquerra” (no se us ha acabat la cançó encara, oi?)

Ara que estem en aquell punt de demanar desitjos per a quan tot això s’acabi, temps de somiar mons millors, m’apuntaré a demanar un conseller d’educació. Així, pla. Un conseller que entengui que tot el servei educatiu de Catalunya cau sota la seva àrea d’actuació. Tot. El nostre trapella actua més aviat com el director titular de l’empresa més gran, l’escola pública, en competència -neoliberal, descarada i cruenta- amb tots els altres: llars d’infants, empreses de serveis a escoles, menjadors, escoles concertades… Ja està. Un putu ésser humà gris, si us plau.