Reis del món

Amb gran encert conceptual i sentit profund l’escriptor i poeta Sebastià Alzamora (Lluchmajor, 1972) ha titulat Reis del món (Proa) el seu esplèndid relat fictici basat en fets reals de la vida i obra de dues figures titàniques, complexes, amb molts replecs psicològics, nascudes a la petita població de Santa Margalida, al Pla de Mallorca: don Joan March, el famós contrabandista i gran financer que va tenir a les seves mans posar condicions, entre d’altres personalitats, a Franco i a Churchill, i Joan Mascaró, el mundialment respectat traductor i divulgador del pensament hindú a la cultura occidental. De rellevància per a la popularització (a nivell culte els treballs de Mascaró ja eren ben coneguts) de les seves traduccions del sànscrit i del pali a l’anglès dels Upanishads, el Dhammapada i el Bhagavad Gita és la coneixença i amistat que Mascaró va fer amb el beatle George Harrison arran d’un programa que van compartir a la BBC l’any 1967 fins al punt de cartejar-se amb el beatle i aquest dedicar-li una cançó.

Aquests dos Joans: March i Mascaró, són la nit i el dia en la forma com es pot entendre i viure els dies que els va tocar viure en el convuls, tensionat i tristament dramàtic segle XX. Ara bé, més enllà del relat dens i salpebrat d’aventures pirates amb guant blanc, i de reflexions filosòfiques sobre la sapiència antiga de diverses religions del planeta, són reis del món en quin sentit? Reis del món pel poder que van tenir, l’un un immens poder financer i l’altre influència i respectabilitat en el camp de les idees? O bé reis del món en el sentit que s’insinua en la cita del Tao-Teking que encapçala el llibre: «A qui suporta els infortunis del Regne se l’anomena Rei del Món».    

Magistralment narrades a través de les veus tan ben dibuixades del director Emili Tremulles, fidel servidor i col·laborador de don Joan March, i de Kathleen Ellis-Mascaró, esposa de Joan Mascaró i mare dels bessons Martí i Maria Coloma, que Kathleen sempre anomena Mary, les biografies certament novel·lesques d’aquests dos homes mostren fins a quin punt la intel·ligència, per més brillant que sigui, i en els cas dels dos Joans ho era en grau superior, no basta per resoldre els grans problemes de l’existència que són d’índole moral, de valors humans.

Una cosa és l’èxit en els negocis i en l’exercici del poder que els diners atorga, o l’èxit en la vida acadèmica i intel·lectual, i l’altra l’èxit en la vida privada, en la vida íntima. En definitiva: la vida de l’ànima, aquella vida que fa que l’ànima es perdi o es guanyi, tal com el mateix Joan Mascaró escriu al seu llibre La creació de la fe (Editorial Moll, 1993): «La teva ànima és la teva pròpia creació», i que en el seu llit de mort l’autor de Reis del món fa dir a don Joan March, després d’haver-se confessat de pecats ben inconfessables: «Avui he fet el negoci més important de la meva vida».

En els seus últims dies abans d’anar a veure els seus pares, com demana que se li digui a la filla Maria Coloma quan ell ja no hi sigui, Joan Mascaró pregunta a la seva dona i companya de vida: «Creus que he fracassat com a pare?» En l’adolescència, i com tots els joves, el fill Martí sent la necessitat d’enfrontar-se al pare, de contrastar-s’hi, i el seu no és un pare qualsevol, és un gegant. Com més brillant és un pare més difícil és per al fill construir-se una identitat pròpia. Aquest enfrontament, que fa patir tota la família inclòs el mateix Martí, no es resol de cap manera per més ben intencionat que sigui el capteniment del pare i la bondat de les seves paraules. El problema existencial del Martí només el pot solucionar el mateix Martí, i en aquest procés fa un seguit de disbarats enormes que li esguerren la vida. Només quan el pare ja és mort, i després de molt patiment, la intel·ligència del cor de la mare arriba a entendre aquella ànima que ha extraviat la raó comuna a desgrat de la seva intel·ligència, que tant prometia d’infant. Així, tant plena d’amor com de sentit comú i clarividència de la realitat, l’esposa respon a la pregunta del marit: «No crec que hagis fracassat com a pare, estimat. No crec que hagis fracassat en res. Has volgut, això sí, ser mahatma, una ànima gran, i t’has trobat que la teva ànima no era tan gran com desitjaves. Però sí que és bella. No has fracassat, només has desitjat massa. Un món ple d’amor...» A la qual cosa, respon Joan Mascaró: «Quan ja és prou difícil que l’amor arribi a omplir una casa».

Qui són, doncs, els veritables reis del món, segons la saviesa tradicional del Tao-Teking? Aquesta pregunta se m’anava dibuixant a mesura que avançava en la lectura de les sis-centes pàgines d’aquesta hesseana novel·la d’idees i tolstoianes passions escrita amb tanta incisió espiritual com habilitat narrativa per part de Sebastià Alzamora. Si reis del món són aquells que suporten a la manera de Sèneca els infortunis del Regne, imatge simbòlica del món que habitem aquí, cal dir que brilla amb llum pròpia el personatge de Kathleen Ellis-Mascaró. I és que també són lúcides les paraules amb les quals descriu la seva visió de la condició diferenciada de la filla Mary: «Jo penso que na Mary, i els que són com ella, no necessiten cap justificació, cap argument que doni validesa a la seva existència, fora d’aquesta mateixa existència».

És clar. Perquè, què és anormal o subnormal en la natura que contempla totes les formes en què ella mateixa es prodiga? Valenta i amorosa Kathleen, casada amb una eminència i mare de dos fills amb intel·ligències suposadament una per sobre i l’altra per sota de la normalitat. Tant com els grans barons de nom Joan i que s’admiren i es respecten de cor per la seves intel·ligències preclares, i, per tant, situant-se al mateix nivell, Kathleen Ellis-Mascaró ha de ser considerada una veritable reina del món per la seva capacitat de suportar amb una actitud i un obrar admirable el seu infortuni en el Regne fins al punt que ni ella no ho hauria vist així, ans al contrari, segons es destil·la del relat de Sebastià Alzamora tot posant-se en la seva pell. El saber estar en tot moment per part de Kathleen, la seva natural senzillesa i humilitat, fruit de la creació pacient de la seva ànima bella, podem imaginar com un somriure plàcid i lluminós com el d’un Buda o el d’una Madonna emergeix del seu rostre discret.

Hi ha més temes de fondària per meditar, qüestions d’índole existencial i filosòfic per reflexionar, al llibre Reis del món, i que els lectors i lectores trobaran seguint el seu propi fil biogràfic, vibraran en aquells punts on ressonen els mots i suren els anhels espirituals buscant la llum del coneixement. Així s’esdevé sempre en la lectura de grans novel·les com aquesta de Sebastià Alzamora, que la fa acabar amb aquestes paraules del Bhagavad Gita*: «Ell em coneix a mi, el Déu de tots els mons que accepta ofrenes dels homes, el Déu que és amic de tot. Ell em coneix a mi i obté la pau».

Teresa Costa-Gramunt

*El Bhagavad Gita traduït del sànscrit a l’anglès per part de Joan Mascaró, i que va rebre els elogis de l’escriptor bengalí i Premi Nobel de Literatura Rabindranath Tagore en la carta que li va adreçar el 22 de desembre de 1938, està publicat a l’Editorial Moll (edicions de 1983 i de 1988) en la traducció catalana d’Elisabet Abeyà.