Àlbum de records (escrits)

En l’excel·lent traducció de Montserrat Gallart i Sanfeliu, acabo de llegir L’àlbum multicolor (Trípode), de l’escriptora Louise Dupré, nascuda a Sherbrooke (el Quebec). Un llibre elegíac, tendre i testimoni viu de les emocions contrastades que sempre provoca la mort de la mare. Un repte narratiu del qual Dupré en surt airosa.

Anys enrere, l’any 2009 i en l’excel·lent traducció de Josefa Contijoch, vaig llegir Com vaig buidar la casa dels meus pares, de Lydia Flem, psicoanalista i escriptora que viu entre Brussel·les i París. L’autora hi descriu el sentiment de pèrdua pels seus progenitors alhora que narra els sentiments provocats per la memòria dels pares que es despertava en cada objecte trobat per petit i insignificant que fos. Els pares de Flem van viure la terrible experiència dels camps d’extermini. La filla Lydia va escriure amb tendresa, així com amb el distanciament necessari, un llibre que, aproximant-se a allò que els humans tenim de més personal esdevé universal. Flem encapçalava el seu relat amb aquestes paraules del creador de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, que ella coneix molt bé perquè n’és especialista: «La mort de la mare deu ser quelcom tan singular, sense parió possible que, de ben segur, ha de suscitar-nos emocions difícils de concebre».

La mort de la mare és difícil de concebre per més que ens ho vulguem explicar per la raó. Fins que no es viu no se’n sap res. El xoc anímic és de dimensions colossals perquè estem parlant de la nostra mare, però al mateix temps estem parlant de l’encarnació d’un arquetip universal de la vida. Ella és a l’inici de tot, no hi ha figura superior a la figura de la mare, com ja ens va posar davant dels ulls el doctor Juan Rof Carballo en el seu llibre Fronteras vivas del psicoanàlisis. La mare és el nostre primer lligam en el que Rof Carballo en diu ordit de la vida. I això, com explicar-ho? Vet aquí la prova guanyada amb bona nota per part de Louise Dupré a l’hora d’escriure L’àlbum multicolor.

La mort de la mare, sobretot per a una filla, suposa un daltabaix emocional i espiritual de grans proporcions que, comptat i debatut, acaben en una balança en la qual pesa més el llegat que precisament no pesa perquè el cos i l’energia que potser en algun moment ens havia pesat, se’ns havia fet feixuga, ara ja no és un destorb. Escric això des de la pròpia experiència, ja que llegint les proses de Louise Dupré puc identificar-me amb el seu sentir profund que és el sentir universal que va més enllà de l’anècdota. Ara bé: la mare de Dupré és una dona que va viure un temps que, tot i les dificultats que se li van presentar, no és ni de lluny el temps de les nostres mares que van viure el temps catastròfic de la guerra civil i la seva tràgica postguerra en la qual, aquí, els vencedors encara no en van tenir prou i els va arravatar la llengua. Aquí es va patir un genocidi cultural, com en va dir l’historiador Josep Benet.

Louise Dupré ha escrit un àlbum de narracions i instantànies d’alta volada poètica on hi retrata en diverses gradacions de color la seva mare en les quals, és clar, s’hi transparenta la infantesa de l’autora en la qual, però, no li va ser presa la llengua com a nosaltres, o almenys a qui escriu. Aquest és un fet dramàtic en les històries personals que atenyen l’universal de l’existència.

L’àlbum multicolor, de Louise Dupré, amb el qual ens podem identificar en tants petits i grans moments en més d’una ocasió també ens porta a revisar el nostre àlbum en el qual les fotos que hi apareixeran són en blanc i negre. Cert que a través de l’escriptura com la mateixa Dupré sabrem transformar el procés de tants dols en el camí de reconeixement pels dons que ens va donar la nostra mare, la llengua entre ells. Però hi haurà, com hi havia també en algun paràgraf dels records de Lydia Flem, aquell silenci fruit dels fets de la guerra i la terrible repressió posterior que, per ser-ho, deia tant. Ens caldrà comprendre les paraules que les nostres mares no ens van dir obertament perquè descobrir-les forma part de l’aprenentatge del sentit últim de les històries particulars en les quals hi ha el més autèntic d’una mateixa. De manera que l’ordit amb la mare, aquell fil invisible amb el sagrat de la vida que no es trenca pas amb la seva mort, continua sent l’ordit de referència per fer operatius el cor i la ment dels dies presents i dels dies futurs no sense els treballs del part que els han de fer possibles esdevenint ara ja mares de nosaltres mateixes, com un dia elles van esdevenir les seves pròpies mares en morir les seves. Lliçons que emergeixen del cor mateix de la vida i de les quals no se’n sap res sense aquesta experiència sense parió possible, com diu Freud, com és la mort de la mare.