Allò que roman

Amb el recull de contes La perla ardent (Voliana Edicions), Jaume Ferrer Sancho (Ciutat de Mallorca, 1958) va obtenir per la qualitat de la seva literatura el I Premi Ciutat de Terrassa Anna Murià de contes.

En aquest conjunt de contes escrits per Jaume Ferrer Sancho s’hi revela gairebé amb la mirada d’un antropòleg, un vast coneixement de l’ésser humà, de manera que la saviesa continguda en els contes aplegats a La perla ardent situa el seu autor en un nivell literari de signe humanístic remarcable que connecta amb contistes com Mercè Rodoreda, Anna Murià o Pere Calders, cadascun amb el seu estil, sobri i ponderat el de Jaume Ferrer Sancho.

Un fil d’or, o de nacre, si adoptem la imatge de la perla del títol, recorre els nou contes de Ferrer Sancho: allò que roman a desgrat de la sensació de pèrdua. No hi ha sentiment més durador en l’ànima de les persones que el que emana d’allò que mai no s’ha tingut, obtingut o perdut: un amor, una il·lusió, un projecte o la lluita per la preservació de la memòria històrica, en aquest cas la terrible experiència de la Xoà, amb la recreació, magistral, de l’últim dia de la vida de Primo Levi, en què el narrador del conte, un personatge fictici alter ego de l’autor, intenta entendre l’esperit reivindicatiu de l’escriptor torinès en contrast amb el seu tràgic final.

Un escriptor, una escriptora, no fa màgia, però potser sí des de l’instant en què amb la tria d’unes paraules i amb la veu adequada fa aparèixer una història que abans de ser escrita no existia. Segons Malinowski, «la màgia té la funció d’omplir buits i de suplir els errors dels homes i les dones en la seva activitat quotidiana». Una cosa semblant podríem dir de la literatura quan crea realitats alternatives fins al punt de semblar reals, i en la mesura en què s’escriuen ho són, reals. Tant que podem ben creure que hem parlat amb Primo Levi, o hem escoltat el plany de la Silvina, la mainadera, o hem conegut algú com el professor que estudia Carles Riba sense adonar-se de la veritable naturalesa dels versos de Salvatge cor, i ha de ser una alumna (que el trasbalsa) qui li faci veure com pot ser l’amor veritable lluny de «la perla ardent que l’imita».

La literatura de ficció, i més quan està ben escrita, té el poder d’acostar al lector, d’involucrar-lo i de sacsejar-lo fins al moll de l’os, amb els temes més envitricollats del nostre ser al món. Sens dubte la filosofia i l’assaig fan pensar i ajuden a crear marcs mentals per entendre la realitat, tan íntima com l’ambient, però la literatura a més d’invitar-nos a pensar ens fa sentir d’a prop allò que se’ns està contant, com per exemple el sentiment de desolació que experimenta una mare que ha dut una filla a l’orfenat perquè aquesta pugui tenir una millor vida, però que des del mateix segon en què es tanca la porta de l’orfenat ja l’enyora i l’enyorarà fins a l’últim dels seus dies. Així, doncs, la literatura és alguna cosa més que explicar una història trista en aquest cas, sinó d’entrar dins d’aquesta història, de viure-la i d’escriure-la amb la mateixa intensitat que si fos real, independentment de si ho és o no. La literatura esdevé real des del moment en què manifesta una veritat essencial, allò que de la nostra humanitat roman inalterable per sota de les formes canviants, tal com Jaume Ferrer Sancho ha sabut copsar i escriure en els contes excel·lents aplegats a La perla ardent.