Monologuistes

Estem en temps de confinament. La majoria de gent, agradi o no, està de moment condemnada a triar entre si mira pel balcó de casa o per la pantalla del televisor. Si escolta la radio o les opinions de qui comparteix habitacle amb ella. Unes tries, però, que no son del tot lliures. Perquè el panorama des del balcó sol ser més que conegut i les opinions dels residents al nostre pis, també. Per tant, agradi o no, les opcions alternatives (radio i televisió) surten amb avantatge i tenen la partida guanyada.

Perquè, si ens aturem a reflexionar un moment, veiem que ells ho tenen fàcil. No hi ha discussió possible amb nosaltres. Podem fer veure que no els escoltem però, agradi o no, els sentim. I els seus discursos, sermons, reflexions.... es van colant en el nostre cervell.

I el més greu és que aquests discursos, sermons, reflexions.... només els podem replicar o aplaudir davant l’aparell de ràdio o el televisor. Sense poder fer-ho arribar a les seves orelles, només obertes als comentaris dels suposats experts -amics o contractats- convertits en guionistes d’una opinió immutable. I és que, en el fons, el que ens estan etzibant les 24 hores del dia pels mitjans de comunicació no son més que monòlegs. Que poden actuar sobre el nostre estat d’ànim fent-nos enfadar, riure, plorar... en funció del nostre estat d’ànim i l’empatia que tinguem amb el que ens està apallissant. Però sense cap mena d’incidència sobre el que aquell monologuista decidirà o farà quan hagi acabat de parlar.

Els exemples sovintegen. El més espectacular -fins ara que estic teclejant aquestes reflexions- el del president dels EEUU Donald Trump suggerint als científics que estudiïn la possibilitat d’injectar-nos lleixiu a les venes o passar-nos pel microones per acabar amb el coronavirus. Ningú, un cop sentit això en una roda de premsa oficial i dit amb total i aparent seriositat, li ha exigit que agafi la perruca, l’abric i se’n torni a casa? La cara de l’assessora científica asseguda al lateral i a la que mirava Trump tot buscant complicitat, parlava per ella mateixa.

Perquè, agradi o no, aquell senyor és el president electe i això, pel que sembla, el fa inviolable i li dóna una llibertat d’expressió que ja hauria volgut per ell el Pepe Rubianes. Com aquell monologuista televisiu que es despenja en un moment donat amb un acudit sexista i segueix el seu rotllo sense que ningú el faci fora de l’escenari.

L’altre exemple que clama al cel és el de la Lliga de futbol professional espanyola. En un país on cada dia moren uns centenars (pocs, per sort) de persones i els sanitaris han de fer la feina en condicions sovint més que difícils, el seu president, Javier Tebas, es permet dir que ells han comprat els kits per fer les proves als futbolistes com ho podria fer qualsevol empresa, i que les competicions esportives s’han de reprendre pel bé de la gent. Que si cal, faran els partits a porta tancada, retransmetent-los per televisió i amb uns escenaris virtuals on els camps es veuran absolutament plens de gent entusiasmada a la que, si cal, els futbolistes podran tirar la samarreta. Convertint l’espectacle interactiu en un monòleg que la majoria de la gent, disciplinadament, s’empassarà per televisió i radio. I amagant el veritable motiu. No haver de renunciar a la morterada de diners que el món de l’esport i les juguesques remenen cada dia.

És com el cas de les nostres institucions, entestades en pregonar normalitat i coherència encara que el registre civil de Barcelona suspengués un temps la seva activitat quotidiana i obligatòria de registrar les defuncions, ajudant a embolicar el ball de xifres que segueix tenint la ciutadania amb l’ai al cor.

L’aprovació dels pressupostos pel Parlament de Catalunya o la pantomima del Congrés de Madrid en la darrera compareixença de Pedro Sánchez son un altre bon exemple que, també en política, els monòlegs continuen. Veure les sales buides amb quatre seients ocupats mentre la resta de parlamentaris -suposem- eren a casa escoltant -com qualsevol ciutadà- per poder complir el seu horari de treball i cobrar tot el seu sou, feia pensar en aquests partits de futbol oficial que es jugaran a porta tancada o en un programa de monòlegs fet en un plató de televisió buit de públic i sota el nom de “Debat d’opinió”.

Clar que, ben pensat, com que això ens arribava a través de la televisió o la radio, els tècnics podien haver-hi incorporat el so enllaunat d’uns aplaudiments o uns xiulets que fessin pujar l’audiència i, de retruc, la tarifa del monologuista. Mentre nosaltres, obedients, callàvem i tragàvem.