Dies iræ

Encara recordo i no fa pas masses dies que vam coincidir amb lloc habitual on comprem els diaris amb un senyor xinès que té un bar prop de casa. Explicava que li havien dit que tanqués durant dos mesos el seu negoci, els que érem allà ens vam mirar amb cara d’incredulitat, però el cert que al cap de vint-i-quatre hores els comerços dels xinesos llevat dels de la fruita estaven tancats i barrats, “vacances fins el 21 de maig” deien els rètols a les portes, així era  almenys els que tenim prop de casa i no en són pocs.

Nous comentaris tots farcits d’una certa incredulitat quan no ironia, i la natural conya de si tancaven perquè havien retornat de les vacances de l’any nou xinés....

Això coincidia en el moment en que escoltàvem declaracions com:

“Espanya compta amb els recursos suficients i amb un bon sistema de coordinació amb les comunitats autònomes per actuar davant qualsevol eventualitat”  Salvador Illa Ministre de Sanitat (22 de gener).

“Estem del tot preparats en cas de que arribi algun cas procedent del territori afectat” Alba Vergés Consellera de salut (24 de gener).

“Creiem que Espanya tindrà, com a molt, algun cas diagnosticat. Esperem que no hi hagi transmissió local. Si hi és, serà transmissió mot limitada i controlada” Fernando Simón ministeri de Sanitat (31 de gener).

“La grip estacional és molt més greu. Com a epidemiòleg em preocupa més bastant més que el corona virus“ Joan Guix Secretari de Salut Pública de la Generalitat (25 de febrer).

“La suspensió de Mobile World  Congress ha estat causada per la infodèmia  de la por, que la desinformació ha escampat arreu” Quim Torra, President de la Generalitat (14 de febrer).

“Continuem en fase de contenció del Corona virus. La transmissió està molt controlada i es poden identificar el contagis” Alba Vergés. (11 de març).

I així podríem anar seguint traient declaracions de polítics, dels científics en el mateix sentit, minimitzant la gravetat i confiant en que tot fos una alarma més aviat exagerada.

La realitat és que no, que no era així ni de lluny.

Ens van enganyar? Jo crec que no. Quan ho van anar explicant, deien mentides? També crec que no.

Tenien damunt la taula la informació que tenien i potser si que van caure en el parany de pensar que la cosa no es dispararia tant, tant fort i tant de pressa.

Però ara ja hi som, ja portem dies confinats, confiats en alguns moments i amb una certa agror en altres.

I si diuen que en els moments de grans tragèdies col·lectives, i aquesta sens dubte ho és i ho serà, les persones traiem el millor i el pitjor del que portem  dins nostre .

No descobrirem ara i aquí la feina brutal que estan fent els que estan a primera línia, des dels metges internistes fins a la caixera del súper, des la infermera de les UCI fins el transportistes, des del personal de neteja que no paren fins els cossos de seguretat, en fi els serveis dit essencials han tret el millor que tenen, i en molt, però en molt.

A l’altre banda també hi ha els que han tret el pitjor, des de els que es passen pel folre les recomanacions o bé convertir els balcons en “torretes“ de vigilància per escridassar a qui sortia pel carrer potser amb necessitat de fer-ho i també en allò que en diem la classe dirigent, els nostres governs, oposicions i tutti quanti del món de la política crec que han tret el pitjor de dintre seu.

Els que hem viscut en algun moment de la nostra vida la política en allò que en deien la primera línia, encara que fóssim secundaris o teloners, hem viscut en la pròpia pell la baralla política agre i crua, la confrontació ratllant els límits del públic i del privat, la matusseria creuar d’uns cap els altres i a l’inrevés, les punyalades donades i rebudes, però creiem que la situació que estem vivint aquets dies supera el límit del tolerable, de l’acceptable i del pensable.

No ens podem queixar després del descrèdit de la política i el rebuig de la ciutadania. Quan la política hauria de ser necessàriament l’espai de les relacions, l’espai de la reflexió comparada i compartida, de la legítima discrepància enraonada, sense desqualificacions fàcil i tòpica del que diuen o pensen els altres. Entendre que no hi ha veritats absolutes i cadascú en tenim una part, que les raons d’uns són raons com a mínim bones com les dels altres i sobretot en un moment en que hem escoltat tanta varietat de diagnosi i de camins a seguir. La crispació en la política no és nova d’ara ja fa temps que va en augment però en una situació com la que vivim hom podia esperar un altre capteniment.    

Aquells que feien servir l‘amor com a divisa ara treuen bilis i plantegen de nou el ranci maniqueisme més atàvic però també més inútil, dels que ho fan bé i dels que ho fan malament i naturalment els meus són els que ho fan millor.

Es llencen els morts pel cap amb un actituds miserable, consellers que s’han  especialitzat en la càbala, ministres que no es fia de les xifres que utilitzen científics pels seus treballs. Es denúncia al president del país per considerar que ha impedit aixecar un hospital que sorgia com un bolet sense cap coordinació amb ningú. Es creuen acusacions innecessàries davant la magnitud de la tragèdia de les residències d’avis. Veure els debats de control al Govern a Madrid és grotesc amb acusacions creuades que recorden massa  una baralla tavernària o una batussa de hooligans ultres que no pas un debat polític constructiu. La misèria moral fa por. Els que creuen tenir la veritat absoluta no deixen de ser uns necis irresponsables. 

La política està pensada (crèiem i encara creiem malgrat tot) per resoldre els problemes de la gent, a aportar idees que millori la condició de vida dels humans, a aportar idees que ajudin a la civilització, a generar accions que cohesioni la societat. I això es pot fer de manera civilitzada, sense insults, sense llançar-se inútilment pel cap vius i morts, xifres enverinades, sense denúncies, sense cap mena de fonament raonable. Es pot fer amb crítica per més dura que sigui però amb esperit constructiu.

S’ha instal·lat en aquest moments a la política del país la destrucció de l’adversari com element col·lateral de la situació de la profunda crisi sanitària en que ens trobem. La síndrome “Churchill” pesa molt, saber que possiblement després d’haver pilotat la nau durant la crisi i sortir-ne, les urnes passaran  factura i molts del que avui governen cauran en unes eleccions. Les oposicions ho saben i burxen per treure’n més rèdit del que pertocaria. Destruir pot tenir un rèdit immediat però amb la mirada llarga porta a trencament de ponts que difícilment es podran tornar a alçar, porta a fraccionar relacions que tornar-les a bastir serà potser impossible.  

No es tracta de deixar fer i deixar passar ni molt menys, la crítica en política és necessària, imprescindible i és una de les bases del funcionament de la democràcia. No es tracta de deixar de fer la crítica que correspon però si que cal fer-la de manera positiva i constructiva i no tenir com norma habitual la desqualificació fins a límits insuportables. Perquè en aquesta maleïda crisi ningú pot tirar la primera pedra, perquè les “culpes” es poden repartir i molt. I no es tracta de trobar culpes (responsabilitats, sí) sinó de aprendre del drama i prevenir la següent sinó ho fem així estem perduts. 

Hi ha la coneguda peça del cant gregorià que parla del judici final  que comença amb allò de:

Un dia d'ira serà el dia

en què el món serà reduït a cendra,

El món se’n sortirà, però la política potser quedarà reduïda a cendra i edificar sobre la cendra és farà difícil.