Especular amb la necessitat?

Per atendre les meves nétes els dies feiners, visc a Manresa, una ciutat que té 76.000 habitants. Un 20% són majors de 65 anys, unes 15.200 persones, que tenen a la seva disposició 438 places de residència, però únicament 58 de públiques. La resta, 380, són privades, encara que hi ha algunes places concertades.

La Plataforma en Defensa de les Pensions Públiques i els Drets de la Gent Gran va estar treballant el tema i presentà la reivindicació de més places públiques. L’Ajuntament es va comprometre a oferir-les, i ho ha complert: el 34% de les noves places seran públiques però el 66% privades.

Aquest és el camí que ha d’emprendre l’Administració per resoldre el problema de la manca de residències? A Catalunya hi ha 4,4 places per cada 100 habitants majors de 65 anys...

Si únicament comptéssim les places públiques, el resultat seria encara molt més vergonyós. Si tenim present que la pensió mitjana és de 1.138,75 €, que la pensió més habitual és de 843,80 € i que moltes són clarament inferiors al 843,80 €, quanta gent hi ha que pugui pagar el preu d’una pensió privada? Mirant als webs el preu de les residències del Garraf (les poques que hem pogut esbrinar-ho), veiem que es mouen entre els 1.595 € i 2.300 €. Repeteixo la pregunta? quanta gent hi ha que pugui pagar el preu d’una pensió privada? No estem dient que les residències privades haurien de desaparèixer, el que diem és que tenint present el cost d’ocupar-hi una plaça, aquesta no pot ser la solució que impulsi la administració, que cal trobar i oferir una alternativa social que pugui resoldre el problema de les persones que no han estat afavorides per una distribució desequilibrada de la riquesa.

Ens diuen que les pensions no són viables perquè vivim massa temps, és a dir que cobrem la pensió durant massa anys. Això és una evidència i els fons d’inversió ho tenen molt present. Voluntat de servei? No, voluntat de servir- se’n!

Però la realitat és que les residències privades augmenten. Mirant què diu l’Observatori Sectorial de DBK, la major base de dades privada d’informació, queda molt clar perquè tenen aquest creixement: són una inversió que inicialment suposa una aportació gran de diners, però que a mig i llarg termini resulta segura i estable. La garantia és precisament l’envelliment de la població. Tenen, segons l’exdirector de MAPFRE, una rendibilitat que queda entre  el 4 i el 5%. Entre 2008 i 2018 ha passat de guanyar 4.055 milions a 4.500 milions, i esperen acabar 2020 amb un guany de 4.850 milions.

És per aquest motiu que les empreses han apostat obertament per oferir més places i, en segon terme, construir nous centres: l’any 2013 a Espanya hi havia 5.390 residències que oferien 351.548 places; l’any 2019 eren 5.417 residències amb 372.985 places.

Hi ha moltes empreses dedicades a impulsar i gestionar residències però una quarta part estan en mans de cinc grans empreses, que cada any facturen entre 130 i 400 milions d’euros per l’explotació dels centres residencials. La residència Vitalia, de Leganés, ha tingut un milió d’euros de beneficis l’any 2019. Ara ha tingut 96 morts per coronavirus. L’empresa més gran, DomusVi, va facturar l’any 2018 uns 376,9 M d’euros i l’any 2019 preveu (no han sortit els números) sobrepassar els 400 milions. Fins els anys 90 o principis dels 2000, qui dominava la indústria de l’atenció a la Gent Gran eren, inicialment, les caixes d’estalvis i, posteriorment, constructores i asseguradores. Amb l’anomenada crisis van ser els grans inversors els que van passar a dominar la situació.

A Espanya hi ha uns 379.800 llits residencials. Uns 284.200 pertanyen a grups privats i en règim de concert, i únicament 95.000 són places públiques. Les places concertades van a la baixa perquè el que l’administració paga per cada plaça resulta insuficient a moltes Comunitats Autònomes. És per això que moltes residències han renunciat al concert i ha davallat les places no privades disponibles. Però tot i així les administracions públiques subvencionen unes 126.000 places a les residències privades.

A Catalunya, el 2018, per cada plaça de titularitat pública hi havia 3,44 places de residència privades finançades amb diners públics.

DomusVi segueix creixent mitjançant l’absorció d’altres grups o empreses, i grans inversors hi han entrat veien els rendiments elevats que obtenia el sector. I fins i tot inversors estrangers, especialment francesos. Per què? L’envelliment de la població és un fer indiscutible, i a Espanya encara més: es calcula que l’any 2030 serà el segon estat amb més població per sobre dels 65 anys.

Quedaria molt per comentar sobre l’especulació i el negoci amb la situació de necessitat, l’actual pandèmia ha fet sortir a la superfície uns problemes que aquests gestors de residències privades i els responsables de la administració havien intentat ocultar emparats darrera la disminució de les aportacions públiques a les residències. Aquest tema és urgent de ventilar-lo, donar-li la importància i el suport econòmic que necessita i demanar responsabilitats a les persones que han tolerat aquest estat de degradació. Però hi ha més factors implicats: el tracte que es dóna a la Gent Gran, per exemple. Sense oblidar el que els dóna l’administració o la banca. En seguirem parlant.