La sortida no és per aquí

Vam acabar el darrer escrit sobre l’acolliment que ha de tenir la gent gran per part de la societat. Quan arriben a un tram ja final de la seva vida no és just que quedin marginats, com un destorb, com un element que ha perdut la seva utilitat.

Dèiem també, partint de l’experiència del coronavirus, que és imprescindible  una resposta institucional activa, no és hora de frases, promeses i paraules boniques, és el moment de fer, d’actuar, de resoldre, i que totes les administracions tinguin present els moments que hem viscut i actuïn en concordança. Assumint, naturalment, les seves responsabilitats i reconeixent els seus errors.

Nosaltres, com a agents socials, podem donar la nostra opinió sobre la situació desastrosa que hem percebut a la sanitat o les residències. I això malgrat l’esforç descomunal del personal sanitari o auxiliar que hi treballa. Però no ens pertoca a nosaltres formular propostes, això ho han de fer persones capacitades humanament i professionalment. El que demana el futur són accions pensades, dissenyades i aplicades amb coneixement, medis i criteri social, NO mercantil. Els serveis socials no cal que generin dèficits, però el que sí que és imprescindible és que resolguin els problemes social que els donen sentit, malgrat que hi pugui haver pèrdues.

Es diu que ja res tornarà a ser com abans. I hauria de ser cert en segons quins terrenys que hem pogut veure que no funcionen. Ens centrarem però en el residencial. Es pot construir un futur projecte de residències damunt d’un present que es caracteritza per tenir el 75% de les places en mans de multinacionals i fons voltors? És admissible que s’emportin uns 4.500 M d’euros anuals? Darrera de Domus Vi hi ha un fons d’inversió britànic, Intermediate Capital Group (ICG). Té 138 residències,és la companyia líder del sector. En un 65% es nodreix de financiació pública, ja sigui per concertació de places o per la concessió de centres.  A l’estat Espanyol hi ha unes 112.000 places que les finança l’administració. Algunes no tenen afany de lucre, però moltes sí, i sovint ni avaluen els serveis que presten ni sancionen els incompliments.

Sembla correcte que en la majoria dels casos les empreses que gestionen les residències siguin de multiserveis, és a dir que ho tenen com un negoci especulatiu com altres? Què cal canviar dels mecanismes d’inspecció, seguiment  i avaluació de les residències? Quan puja els recortes i retallades que s’han fet en aquest terreny? Quan es destinen menys diners a sanitat, repercuteix sobre residències.

Cada cop les xifres de morts semblen més fiables, i han permès posar en evidència que un terç aproximadament de les morts correspon a residències. Nosaltres habitualment ens trobem amb les dades de Catalunya, però miris on miris, sigui on sigui, les residències han tingut un grapat de morts: què ha fallat? Per què? Els recortes i retallades hi ha influït?

Una altra evidència és les condicions de treball en que han de moure’s els treballadors de les residències: horaris, càrrega de treball, condicions laborals, retribució...

Encara que estem parlant de les residències, un parell de pinzellades relacionades amb la sanitat.

Es diu que costa molt conciliar l’accés dels pacients a medicacions cada cop més complexes i la necessitat de fer sostenible el sistema sanitari sostingut amb mitjans públics.

Per altra part l’envelliment de la població i l’existència de malalties cròniques que van augmentant, fan que la despesa pública en medicaments creixi  i que segueixi creixent. El tema de les farmacèutiques és complicat i poc transparent a tots els països. La determinació del preu d’un medicament a Espenya és una situació poc clara que l’aparent complicitat de PP i PSOE no deixa acabar d’aclarir. El Gobierno paga per determinats medicaments preus desorbitats, molt superiors als que paguen altres governs europeus. Hem d’apostar per apropar més el preu de cost i el de venda dels medicaments? És millor tenir contentes les farmacèutiques emparades per les seves patents? Una sanitat pública ha de buscar el millor preu per poder disposar de diners per a cobrir altres necessitats? De quin costat ha d’estar, del costat dels beneficis privats o de la salut dels ciutadans?

La segona pinzellada fa referència a la gestió, a la honradesa o la corrupció que hi pugui haver. El grup alemany Fresenius, amos de Quirón Salud és el capdavanter de la sanitat privada espanyola. Ha admès haver subornat caps de servei d’hospitals espanyols per afavorir el seu negoci de diàlisis, segons el País de 17 d’abril.  Ha hagut d’admetre aquesta situació fraudulenta perquè està immersa en un procés judicials als Estats Units.

Quan es diu que després del coronavirus res tornarà a ser com era abans, penso que seria una sort. No es tracta de reformar les bigues corcades, es tracta de fer una teulada nova que aixoplugui  tothom que vulgui posar-hi a resguard. I es tracta de deixar els balcons i finestres amb ressons d’aplaudiments per baixar al carrer i exigir que res torni a ser com abans, empènyer els canvis indispensables perquè la vida sigui el centre en lloc dels guanys, que el temor del deute extern deixi pas a la defensa ferma dels drets.  És al carrer on ens haurem de trobar so volem que efectivament res tornia ser igual.