Gent gran

M'agrada casa meva

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Les famílies cada cop més dibuixen realitats i entorns més diversos. No és una qüestió d’opció, normalment es tracta de circumstàncies que porten on possiblement no voldries anar a parar.

Estructures familiars canviants, feines eventuals, trasllats laborals, inseguretat laboral, mobilitat laboral… dibuixen un paisatge on és difícil donar la millor atenció a la gent gran. És cert que hi ha també situacions d’egoisme, de manca d’empatia vers la situació de feblesa que comporta la vellesa, amb la dependència a la que es veuen abocats. I tant una com l’altra expliquen, encara que sigui parcialment, la necessitat de disposar d’un espai on la gent gran pugui ser atesa com necessita.

Fa poc vaig assistir a una presentació col·loqui sobre quin és el millor moment per anar a una residència. No l’explicaré, però vaig plantejar que tot el que es deia estava molt bé, però hi ha un element previ que ho canvia tot: decideixo jo? Decideix la meva família? Decidim junts? O decideix el preu de la plaça de residència i la demora per a poder-hi accedir? Fins que el preu de les residències i els diners de les jubilacions no  estiguin en harmonia, el dret a triar és paper mullat.

En els dos escrits anteriors hem parlat de la necessitat de disposar de places públiques de residència suficients, que tinguin la qualitat necessària, una qualitat que siguin públiques, concertades o privades no poden obviar per donar el servei que el resident necessita. Cal fugir de la idea que són el darrer aparcament.

La residència no és pas l’única sortida davant la dificultat d’atendre una persona gran, n’hi ha d’altres més respectuoses amb el que ha estat la seva vida anterior, amb el seu entorn vital, amb la seva autoimatge.

La primera opció és viure a casa, quedar-se on “sempre” s’ha viscut, on ho tens tot. Però l’autonomia va minvant i ocupacions que podien ser un plaer van esdevenint una carga feixuga, es necessita ajuda. Quines possibilitats d’ajuda a domicili tenim a Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes i Cubelles?

A mesura que passa el temps l’habitacle que ha estat un entorn físic idoni, que un se l’ha fet seu, es va convertint en un entorn hostil, difícil, que ens dificulta realitzar operacions personals habituals i senzilles. És un problema estructural que va generant lentament i imperceptible unes barreres creixent que poden acabar per a impossibilitar-nos viure en el nostre espai. Quines ajudes es poden trobar per a adequar l’habitacle? On es poden demanar? Quina quantitat hi ha disponible? En quines condicions econòmiques?

Seria bo saber-ho, ho hem intentat i l’administració ens ha donat dades generals tretes de les previsions legals, no les dades reals que podrien ajudar a explicar la realitat.                                                                                                                                          

Els darrers esdeveniments lligats al coronavirus han mostrat la urgència de fer un replantejament a fons i seriós del tema de les atencions que mereixen i han de tenir les persones grans. Es tracta d’un dret, d’un dret que després d’anys d’oblit econòmic i de retallades ha quedat en precari. Tant si es tracta de les residències, com si parlem de les ajudes per a adaptar l’habitacle o de les ajudes a domicili, és urgent reconduir el tema per a retornar-li la dignitat que no hauria d’haver perdut mai. Aquests dies de confinament he rebut notícies de diferents llocs de la Península: a diferents Comunitats Autònomes, amb Governs diferents, el problema és el mateix, és un problema sistèmic que prioritza l’economia per damunt dels drets, que dóna preferència a la contenció del deute extern, un deute poc legítim, per davant de la necessària inversió en l’atenció de les persones necessitades: gent gran, en situació de pobresa estructural, de pobresa energètica o habitacional... Tant que costa aprovar l’Ingrés Mínim Vital derivat de la crisis del Covid 19, i tant poc que va costar pagar a Florentino Pérez els 1.350.000.000 milions de la indemnització pel Castor. Una indemnització que la organització de consumidors OCU va considerar que costaria realment als consumidors 4.730 milions.   

Nosaltres, Iai@flautes Garraf i Marea Pensionista del Garraf, volíem obtenir la informació necessària sobre la situació de l’atenció a la gent gran per a transmetre-la a la població de Vilanova i la Geltrú, Cubelles i Sant Pere de Ribes. N’hem obtingut alguna, poca i parcial. Però ara el que cal és una resposta institucional activa, no és hora de frases, promeses i paraules boniques, és el moment de fer, d’actuar, de resoldre, i que totes les administracions tinguin present els moments que hem viscut i actuïn en concordança.

En un proper escrit explicarem algunes dades que poden ajudar a entendre força bé la situació a la que han arribat força residències.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local