Els estius devastadors de la nostra vida

Llegeixo al diari: “Transformem l’estiu per sempre?” i clar, d’entrada, m’agafa una esgarrifança. No us amagaré que sóc un recalcitrant conservador respecte dels estius. Sóc un maleït retrògrad defensor dels tres mesos de vacances escolars, de l’avorriment i de l’autogestió de la vida, del descobriment casual i de la bretolada. Segur que té a veure amb la meva experiència personal, no ho negaré. Amb els estius, no s’hi juga. Podem experimentar amb quantitat de coses en laboratoris i, potser, amb ratolins; però les provatures directes sobre la realitat s’han de prendre amb totes les precaucions del món i encara alguna més.

En l’article s’afirma que “ningú pot qüestionar que la desconnexió educativa d’enguany serà més devastadora que la dels estius precedents”. Ostres! És una afirmació molt contundent. Hi ha una creença comunament admesa que diu que durant els estius els alumnes obliden allò que havien après durant el curs. És una idea preconcebuda que gaudeix d’un èxit esclatant, com ara aquella que deia que la terra era plana o que no podríem viure a les antípodes perquè cauríem avall. Com aquestes, és absolutament falsa. Si hi ha hagut aprenentatge, no s’oblida. si hi ha hagut memorització, sí. És per definició. M’espanten les propostes de deures per a les vacances, de manteniment d’hàbits i d’altres que no tenen res a veure amb el que fem els adults. Mentre els pares trenquen completament els seus hàbits durant les vacances, els nens i nenes sembla que els han de mantenir sempre.

Cada estiu s’ha devastat la població escolar catalana? No me n’havia adonat. Devastació i ningú em semblen unes paraules força sortides dels paràmetres habituals com per a utilitzar-les sense unes dades. Dades! A quina devastació es refereix? Potser si està parlant de la desaparició durant l’estiu dels menjadors escolars i de les targetes moneder que els han substituït m’hi sumo de manera entusiasta. Si es tracta de prendre a l’assalt tots els espais de la vida dels joves no colonitzats pels adults , llavors m’hi oposo.

L’article el signa la directora d’Aliança Educació 360, Fathia Benhammou, de manera que vaig a buscar qui són i què volen des d’aquesta organització. Tenen un manifest publicat com a declaració d’intencions on es barregen realitats indiscutibles, com ara que els joves aprenen en tots els espais i temps de la seva vida, amb conclusions més discutibles, com ara que si estan aprenent sempre, ens hem de fer presents sempre. Literalment, “ens n’hem d’ocupar en tots els seus temps vitals”. Per què? Perquè si no hi som no controlem què és el que aprenen? Hem d’arribar a aquest nivell de control? Quina mandra! Us imagineu quina adolescència sempre vigilada, dirigida o senzillament observada? De vegades, les bones intencions asfixien una mica, com la bufanda que la mare insistia en posar-te a l’hivern i que tu haguessis llençat al foc. També proposen que la política educativa transcendeixi l’ensenyament reglat. O sigui, que el trapella de torn de la conselleria dictamini també sobre tot el temps vital. Si la proposta prosperés, un dia ens podríem trobar amb una llei Wert expandida a tots els temps i espais vitals del jovent. A mi se’m fa una mica estrany, a l’estil del Gran Germà.

Estic segur que podrem trobar altres mecanismes menys invasius per garantir l’equitat i la igualtat d’oportunitats en els espais d’educació no formal. Potser amb subvencions directes a les activitats o amb targetes per a les famílies com les dels menjadors però per a tallers, cursos i casals d’estiu. No ho sé. Una cosa és garantir els drets i una altra convertir l’estat en el panòptic modern, el vigilant universal, el Gran Germà.