L’aversió a la segregació s’acaba a la universitat

El Departament d’Educació porta des de fa un temps una croada contra la segregació escolar digna de lloança per les seves intencions, però, malauradament, amb algunes contradiccions i més d’una hipocresia. Per estrany que sembli, per aconseguir que l’escola funcioni com l’ascensor social que hauria de ser, no hi ha un pla d’inversions ambiciós que faci de totes les escoles de Catalunya uns centres de primer nivell mundial en instal·lacions i professionals. Acceptaríem alguna errada en un pla d’inversions ambiciós (no entro en les darreres declaracions sobre l’inici del curs vinent, de moment són declaracions, ho haurem de seguir) En política, la voluntat es mesura en diners invertits. Ho apunto amb les hipocresies. El camí emprès és més aviat el de dir “això és el que hi ha”, és poc, és insuficient, el vam deixar retalladet a mínims i ofegarem qui vulgui millorar-ho a partir dels concerts. Ara bé, si et pots pagar una escola completament privada, cap problema. Que aquesta espècie de col·lectivització educativa en marxa no tingui res a veure amb la realitat social i econòmica que es viu no els suposa tampoc cap problema. Si no es vol gastar recursos en educació, s’assenyala com a culpable la concertada, o sigui, aquella part de l’escola pública que és sostinguda a mitges pels seus usuaris i que, per tant, surt més econòmica a les arques públiques. Una lògica que de vegades -com en el lamentable episodi dels equips de protecció per al COVID per als professionals de la concertada- s’apropa cínicament a la sociopatia. Ho apunto amb les contradiccions.

Però no patiu. A partir dels divuit anys més o menys, estimats alumnes de Catalunya, entrareu al paradís del neoliberalisme educatiu universitari. Començareu pagant la tercera taxa més alta d’Espanya per presentar-vos a les PAU, gairebé el doble que Castella-la Manxa i un 50% més que Astúries o Galícia. Quan hagueu aprovat i estigueu preinscrits als estudis que volíeu -així ho espero-  us tocarà pagar la matrícula. No esteu de sort. Tindreu els preus més cars d’Espanya. entre 1500 i 2300 euros. El doble que a una colla de comunitats autònomes!  Preus públics! Se suposava que ja estava pagat amb els nostres impostos!

Les carreres amb major grau d’experimentació són, en general, més cares. Probablement, hi haurà estudiants que triaran estudis pel preu i hauran de desestimar estudis molt tècnics. N’hi haurà altres que es podran pagar una biotecnologia, aquest serà el seu mèrit. El nivell de renda familiar els portarà a una carrera o a una altra o a cap. Les rendes altes poden optar a estudis més cars, normalment menys massificats i poden permetre’s repetir assignatures suspeses -més cares- o fer-ho en centres privats. Els alumnes amb menys recursos poden no entrar en el sistema de beques, poden haver de treballar per pagar-s’ho -amb la dificultat acadèmica que comporta- i no es poden permetre el luxe de suspendre o de deixar la feina. Segregació universitària? Algú n’ha sentit a parlar?

Per cert, que les universitats depenguin de la conselleria d’empresa i coneixement i no de la d’educació no fa altra cosa que accentuar la contradicció sistèmica. És un únic govern per a una única societat, té alguna lògica que actuï amb premisses tan diferents? El món real, empresarial, capitalista, no atén a les prèdiques interessades sobre equitat que es fan des d’educació. Tenim uns principis, però, si no agraden, podem canviar-los. El coneixement es veu que és una eina vinculada a l’empresa, a la productivitat, al negoci. Tot el que hi havia abans era… allò que s’explica als nens?