La lliçó basca

Podem presumir de ser els inventors de l’estratègia. Fa molts anys que en Lluis Llach va començar a predicar que si uns estiraven per aquí i altres estiraven per allà, l’estaca que ens tenis amorrats a terra acabaria per caure i ens podríem alliberar d’ella i començar a viure lliures i en pau, com també cantava en Raimon.

Però, com sempre passa, les intencions i les realitats mai han arribat a coincidir a casa nostra. Excuses, estratègies de curta volada o ambicions poc clares ho han anat retardant. Fins i tot en Llach ha aparcat la seva estaca per parlar-nos del, també seu, país petit que, agradi o no, es llepa les ferides.

Però aquesta setmana, un país suposadament germà, el país basc, ha demostrat que aquella teoria és plausible. Que es pot estirar des d’un costat i des de l’altre si s’és prou generós com per cedir a l’hipotètic rival intern una part del protagonisme. I prou ample de mires com per acceptar que el teu hipotètic rival intern pot ser el teu company en la lluita contra l’enemic comú extern. Al cap i a la fi, l’objectiu és comú o, com a mínim, complementari. Doblegar un govern tancat en banda i aparentment fort, però debilitat per les tensions internes i, per tant, feble.

Aprofitant la necessitat de vots del govern de coalició de l’estat per aprovar una nova pròrroga de l’estat d’alarma, el PNB ha seguit estirant fort pel seu costat. Per aconseguir millores econòmiques i d’autogovern amb que acontentar els seus poders locals o regionals. Mentrestant, el seu teòric rival, Bildu, estirava per un altre costat per aconseguir millores socials destinades a la gent i exemplificades en la derogació de la reforma laboral que el PP va implantar en el seus anys de poder. Una jugada magnífica per poder presumir que a Euskadi, els partits locals estan a les verdes i a les madures amb la seva gent. Amb estratègies variables i intel·ligents. Demostrant que el paper de policia bo i policia dolent pot ser intercanviable en funció dels objectius. O algú s’imagina Bildu demanant transferències econòmiques? O al PNB demanant la derogació íntegra de la reforma laboral de Rajoy? Però hem d’acceptar que, entre l’un i l’altre, han aconseguit allò que el govern espanyol havia negat per activa i per passiva. Per fer-ho possible, a més, mentre el PNB alertava, al Congrés de Diputats i en veu alta, sobre la necessitat de comptar amb els poders regionals i de segona fila, Bildu negociava la seva part en silenci i lluny de micròfons i càmeres. I esperava a haver explicitat la seva abstenció a la pròrroga, picant l’ullet a la part “social” del govern representada per Podemos, per fer públic l’acord sobre la reforma laboral. Per cert, algú dubta que el PNB sàpigues el que s’estava coent?

Quina gran lliçó per nosaltres, que tants cops hem transformat aquell estirar per aquí i per allà en una lluita fratricida per monopolitzar la corda tot apartant als suposats companys dels titulars dels diaris, debilitant-nos. O que hem acabat tibant per costats antagònics i aconseguint, com amb els vents dels pals de la tenda de campanya,  donar més estabilitat a l’estaca que preteníem fer caure. Per no parlar de maniobres com la operació del Majestic on un dels participants va bandejar la resta de l’espectre polític català per, curiosament, acabar tibant ell solet de dues estaques a l’hora. I decantar-se al final per aquella que, un cop sacsejada, deixava caure més nius i fruits. Demostrant que potser no es tractava tant de fer-la caure com de passar el plateret.

Ara, amb la tempesta política que sembla a punt de desfermar-se, el resultat final serà el que sigui. Però la lliçó ja està donada. En plena campanya electoral pròpia, dos partits tan antagònics (es digui el que es digui) com PNB i Bildu han estat capaços de tibar de forma coordinada. I l’estaca trontolla mentre ERC, JcCat i les CUP s’ho miren.

A més, sigui quin sigui aquest resultat, seria molt agosarat avançar una victòria aclaparadora de les forces nacionalistes al País Basc?