Emergència educativa

Entro puntualment a la meva sala virtual de classe. Per algun misteri avui no funciona la càmera. No hi fa res, són alumnes de primer de batxillerat, segur que no els importa ni poc ni gens. M’apareixen en miniatures escampades per la pantalla. A la majoria no els veig, de fet. Ja els vam demanar fa dies que no connectessin la càmera per facilitar que les connexions fossin més fluides. M’imagino fer el mateix amb nens i nenes de sis o set anys, al cap i a la fi, és la franja d’edat a la qual m’he dedicat més anys. No sabria com posar-m’hi. La meva admiració per a tots els companys i companyes que ho esteu fent. Fa poc, considerava la presència com un dels puntals de l’educació i ara…

Clar, ara la presencialitat s’haurà de redefinir. Abans s’entenia com a proximitat, disponibilitat, un cert grau de confiança. En canvi, ara quan tornem a l’escola hauré de controlar la distància de dos metres, vigilar mascaretes i tallar efusivitats. No sé si a una distància de dos metres un infant parlarà en confiança, explicarà les seves pors, les seves angoixes, els problemes familiars o les seves dificultats acadèmiques. No sé si a dos metres seré capaç de sentir-lo, d’empatitzar.

El repte no és ensenyar des de la distància, ja n’anem aprenent tots plegats; ni tan sols obrir les escoles, ho farem bé. No tant pel lideratge de la conselleria com per la responsabilitat i la dedicació dels professionals. El repte no consisteix en allò que efectivament fem, en allò que de manera pragmàtica anem obrint o anem regulant amb protocols o sense. El repte autèntic és resistir l’onada de deshumanització que se’ns ve a sobre. No perdre l’empatia malgrat la distància, no perdre l’acollida i el somriure malgrat les mascaretes, no perdre el sentit de grup que es genera en cada aula i en cada escola -altrament dit socialització-. No oblidar que la feina de mestre no és tècnica ni científica, no consisteix en aplicar protocols i en administrar explicacions i tasques. La feina de mestre és més aviat artesanal, d’acompanyament. Resulta difícil acompanyar mantenint les distàncies.

Efectivament, el curs vinent estarem en emergència educativa. No pas en emergència instructiva, curricular o de guarda i custòdia de menors; emergència d’educació en el sentit profund del terme, en el que val la pena, vaja.

Hem acabat la nostra trobada virtual amb el regust agredolç que em deixen cada dia. Si quan estava a classe presencial em sabia greu perdre’m algun acudit, imagineu-vos ara que suposo que em perdo el noranta per cent del que succeeix en realitat. Se m’escapa el sociograma i el llenguatge no verbal. M’he quedat curt amb això del noranta per cent.