Màscara, mascareta (illa), mascarot...

Entre els nous usos i costums del moment en la post-pandèmia, fase 1 i potser dos aviat, els experts diuen que temporalment, l’ús de la mascara o mascareta és una obligació. Hi va haver molts dubtes i mil debats, anades i vingudes fins que finalment sanitat, l’autoritat sanitària en va fer estendre el seu ús, que primerament només s’aconsellava al transport públic.

Però el debat entre la comunitat científica ha estat llarg també fins a concloure que si no hi la possibilitat de la distància dita social –fixada en dos metres aproximadament- l’ús és recomanable i ara obligatori en l’espai públic tot i que encara veiem força gent que no l’usa. I és que en aquest país el compliment de les normes cadascú se l’agafa com vol i “yo soy rebelde por que el mundo me hizo así” que cantava premonitoriament la Janette el llunyà 1971, o allò de ¿Quién te ha dicho a ti las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber? Déjame que las beba tranquilo mientras no ponga en riesgo a nadie ni haga daño a nadie" que deia l’inefable Aznar o els llaços no els trec, que deia el MH. President Torra . En fi que tenim exemples paradigmàtics del no compliment de les normes i per tant això ens dóna una certa màniga ampla per anar fent la viu-viu tot i que també caldria segur fer alguna reflexió per part de les autoritats sobre les normes i el perquè del seu compliment més que no fer propaganda.

I si el debat ha estat fort ben segur que també existia un problema de quantitat de mascaretes que hi havia als magatzems. No n’hi havia per tothom i clar fer obligatori el seu ús sense que n’existissin prou era un absurd i una temeritat. Recordem els cartells que hi havia les farmàcies anunciant que no en tenien, després a corre cuita se’n van haver de cercar, trobar i comprar i fonamentalment, obvi, primer pel personal sanitari que estava en la primera línia, després van arribar algunes  mascaretes (mascar-illa si les comprava el ministre) de la Xina que no servien gaire, allò de que ens “enganyaven com a xinos”, va esdevenir que ens enganyaven com a espanyols, catalans, madrilenyus (cadascú que triï), no deixa de ser una mena de justícia poètica, tants anys dient “enganyats com a xinos” i ara aquets prenen la seva venjança.

Aclarit el debat científic i amb prou stock, fins i tot havent rebut la primera com a regal (ja ho pagarem d’altre manera) de la Generalitat, Gràcies!!, ara són obligatòries.

Aquesta situació d’obligatorietat ha portat a redescobrir aquella vella campanya que als anys 80 va llençar el Ministeri de sanitat sobre l’ús del preservatiu “póntelo, pónselo”, doncs ara en alguns ambients s’ha recuperat i adaptat de manera divertida per animar a portar la mascareta.

Però vaja la majoria ens hem posat la màscara, i alguns doblement perquè ja la portaven. La física i la metafòrica.

I amb la màscara física a voltes ens costa reconèixer la mirada de coneguts, el somriure d’amics i amigues, les ganyotes dels nens i la placidesa en el rostre de persones ja majors. La màscara ho emmascara tot, i et dóna la sensació d’una falsa seguretat.

Sempre és interessant conèixer la procedència de les paraules per saber-ne l’extensió més enllà del significat que acaba tenint, perquè al llarg del temps les paraules poden prendre diversos significats.

Pel que diuen els experts el terme màscara etimològicament sembla que prové del terme àrab de remot en la paraula àrab “mashara”, amb significat de “bufó” d'on va passar als idiomes provinents del llatí amb una significació que varia respecte el terme inicia ja que s’entén com l’objecte que designa una ficció que oculta la realitat. És a dir una impostura, una ficció volguda i desitjada amb elements d’estratagema per burlar la mateixa realitat. Si recordem en el teatre grec la màscara l’utilitzaven els personatges per desdoblar la seva personalitat. Tant és així que moltes vegades l’art teatral es representa amb dues màscares, una amb un somriure l’altre amb un posat seriós. Comèdia. Tragèdia.

Ara doncs la màscara ens unifica, som en un teatre immens i ens separem la realitat o millor ens protegim de la realitat amb aquest drap que ens cobreix la cara i nas (així diuen que cal portar-la).

I la capacitat creativa, artística i de disseny del país s’ha posat de nou amb marxa i avui que qui porta una mascareta de les més usuals, la higiènica o la de quiròfan sembla que no sigui ningú. Està defasat.

Hem vist tutorials de com fer una mascareta amb un tovalló i dues gomes, quatre plecs i marchando!!, algunes de més sofisticades de confecció amb 7 plecs. Altres han usat les samarretes de coto, les bufandes o els bufs que teníem guardat. Tota la roba ha sortit per tapar-nos cara i nas. Hem acabat essent experts en tipus de mascareta. Portem un temps en que ens convertim en especialistes de moltes coses, quan el procés vam conèixer el llenguatge judicial i ens vam convertir en experts en terminologia pròpia dels tribunals, i ara en temps de pandèmia ens convertirem en experts científics, epidemiòlegs o viròlegs i experts en mascaretes, classes tipus, avantatges i inconvenients de cada model i la seva eficàcia. Caducitats, neteja, com posar-se-la com cal treure-se-la, com portar-la perquè no t’entelin les ulleres. Mai ens en anirem a dormir sense haver aprés una cosa nova.

N’hi ha de multicolors, llises, de pics, de formes extravagants, amb gomes seguides o amb gomes per cada orella, amb dibuixos infantils, dels colors del  Barça (ep 18 € unitat, collons!). Ja se sap que els catalans de les pedres (mascaretes en fem pans ), les del Girona son més assequibles. I, clar, també amb tota la simbologia patriòtica, un nou element del marxandatge ampli que ho donat de sí el procés, però a l’altra banda en alguns i algunes diputades de l’extrema dreta o en les cassolades de la Zona Nacional de Madrid les hem vist de color perezdeloscobos (diguis verd guàrdia civil) amb una bandereta espanyola. I algunes marques punteres de la moda ja han tret el seu catàleg perquè lligui amb la roba que portem, vaja la mascareta elevada a un complement més de l’elegància que habitualment ja tenim (!).

Hi qui les porta amb normalitat, hi ha qui sembla que no la porti, hi ha qui no les suporta, hi qui s’hi adaptat perfectament, hi ha qui se la posa i se la treu sigui per fumar una cigarreta, sigui per respirar una mica millor, per mocar-se o per incomoditat manifesta.

Després del temps de la mascareta potser arribarà el temps de treure-se-la ja que sembla que hi comença a haver-hi diversos estudis que en l’ambient queda residualment el virus, però ningú en té la certesa i per tant millor que ens anem acostumant a fer-la servir.

A la ciutat en un moment determinat de l’any també estem-estavem acostumats a posar-nos la màscara, el temps de carnaval en que moltes vegades procurem posar-nos la màscara mes era el nostre, la disbauxa ens permet -a qui vol, clar- expressar-se i mostrar-se tant i com és i actua. I encara més tenim la figura pròpia del carnaval el “mascarot” que amb quatre rampoines i tapant-nos la cara anem a molestar a la resta de con vilatans.

Acostumen a portar la màscara que pretén que ens vegin con volem nosaltres, ara en toca portar a més mascareta (mascar-illa si les aporta el govern de l’estat)  per no infectar ni infectar-nos i el que volem àmpliament i ferma es poder d’aquí un temps i quan toqui anar de “mascarot” amb plena llibertat, desescalats i desconfiants del tot i per sempre i tocar-nos com sempre.

A veure....