Carta de resposta d'una professora del Garraf a una mare i metgessa

Considero que el “Missatge d’una mare i metgessa a les direccions de les escoles públiques del Garraf” que va publicar aquest mateix diari el 28 de maig no pot quedar sense resposta i, tot i que no formo part del col·lectiu de directors i directores, que espero que aviat acceptin l’envit, crec que la meva reflexió com a professora de secundària d’un centre públic de la comarca pot ser àmpliament compartida pel col·lectiu docent al que pertanyo.

En primer lloc, el rebuig compartit de molts centres educatius a la reobertura precipitada del mes de juny, quan encara no ha acabat l’estat d’alarma i en unes condicions que no asseguren les mesures de protecció i seguretat imprescindibles que s’estan exigint a altres sectors, em sembla un exercici de responsabilitat col·lectiva.

Però anem pas per pas. Per començar, jo no gosaria mai titllar aquesta pandèmia de “surrealista”, en tot cas es tracta d’una conseqüència lògica d’un model de desenvolupament econòmic i social que ha amenaçat greument els hàbitats naturals de moltes espècies salvatges i que, a l’afavorir paral·lelament la ramaderia intensiva en moltes àrees del planeta, ha provocat l’expansió entre els humans de les malalties infeccioses anomenades zoonòtiques. I la pandèmia no ha estat sobtada, hi havia molts indicadors i estudis que alertaven de l’alta probabilitat que es produís una pandèmia d’aquestes característiques i és per aquest motiu que si podem parlar d’un fet “surrealista”, o més aviat, d’una actitud ”irresponsable”, hauríem de referir-nos a la resposta tardana de les institucions encarregades de vetllar per la salut pública. I és aquesta resposta tardana la que ha provocat la manca de preparació i la improvisació a l’hora de fer-hi front, posant en perill a la població en general i molt especialment al personal sanitari que, com explica aquesta metgessa, ha treballat en unes condicions penoses i sense les mesures de protecció adequades. No és estrany que més d’un 15% dels contagiats per Covid19 hagin estat professionals del sector sanitari i, entre aquests, més d’un 75% siguin dones, en un col·lectiu altament feminitzat, segons dades d’un informe del Ministeri de Salut de principis de maig de 2020. Personalment, considero que aquests fets s’han de denunciar públicament, que és una situació que no pot tornar-se a repetir i que només la mobilització social ho farà possible.

Per altra banda, el fet que es permeti el retorn als entrenaments a esportistes d’elit, com els futbolistes, o la reobertura de bars i restaurants, comerços, la represa de l’activitat turística i cultural, etc., respon més a interessos de tipus econòmic que no pas a criteris de salut pública i el temps malauradament ho confirmarà. La reactivació econòmica i l’avançament cap a una “nova normalitat” s’imposarà sempre que el sector sanitari, molt afeblit per les retallades, sigui capaç de suportar els nous rebrots.

Per últim, no existeix cap evidència científica per afirmar que “no tots els nens són portadors de la malaltia” perquè no s’ha fet cap estudi seriós (és una afirmació basada en l’opinió d’alguns pediatres i qüestionada per epidemiòlegs com Oriol Mitjà) i per altra banda, el confinament absolut de més de dos mesos ha aturat en sec la cadena de contagis entre els infants i adolescents. Hi ha precedents a diferents països: durant la primera setmana de reobertura d’escoles al mes de maig a França se’n van haver de tancar 70 i a Corea del Sud més de 200. Aquesta metgessa afirma que “el rentat de mans i l’ús de mascaretes és suficient per a la prevenció del contagi”, doncs en el PLA D’OBERTURA DE CENTRES EDUCATIUS EN FASE 2 DE DESESCALADA EN LA FINALITZACIÓ DEL CURS 2019-2020 I PER A L’ORGANITZACIÓ I FUNCIONAMENT DELS CENTRES I ELS ESTUDIS DEL CURS 2020-2021, aprovat pel PROCICAT en data 20 de maig de 2020, només es recomana l’ús de mascaretes entre els 6 i els 12 anys, de 0 a 6 i de 12 a 18 no es recomana, quan a dia d’avui fins i tot és obligatori el seu ús en espais a l’aire lliure quan no es pot garantir una distància d’un mínim de 2 metres. A les escoles normalment es treballa en espais tancats com són les aules, passadissos, sales de professors, etc i aquesta distància difícilment es podrà fer respectar.

Us recomano la lectura d’aquest Pla d’Obertura, que ha estat denunciat davant d’Inspecció de Treball per tots els sindicats, i espero que el col·lectiu de directors i directores expliqui públicament com se’ls ha ordenat reobrir els centres elaborant els seus propis plans d’obertura, quina ha estat la dotació en recursos materials i humans i respecte als espais i serveis de neteja necessaris, quina valoració fa de la seva participació en el procés d’elaboració del Pla, amb quin assessorament mèdic compten, etc.

En conseqüència, considero que obrir els centres educatius en les condicions actuals per a dues setmanes és una imprudència, però estic totalment d’acord en el paper fonamental de l’escola en l’acompanyament emocional i la cohesió social, una tasca que no hem deixat de desenvolupar al llarg d’aquests darrers mesos des de la distància física. Les escoles i instituts només haurien d’obrir quan es puguin garantir les mesures de protecció adequades i durant el mes de juny simplement per a tancar el curs i acomiadar els alumnes sempre i quan s’hagin dissenyat plans que contemplin aquestes mesures i disposin dels recursos necessaris. I insisteixo en la idea amb la que començava aquesta carta de resposta, escrita des del màxim respecte i agraïment pel reconeixement explícit de la nostra feina: que el comunicat de les direccions del centres educatius del Garraf s’ha de llegir com a un exercici honest de responsabilitat col·lectiva davant d’una manca de recursos que no permet garantir les mesures de protecció necessàries per a una reobertura segura, i que cal recordar que són els directors i directores d’aquests centres educatius els que millor coneixen, sense cap mena de dubte, la realitat dels centres que dirigeixen.