Justificant una escola

De sempre se’ns ha dit que la funció de l’escola és l’educació, o l’ensenyament, avui no ve d’aquí. Els nens i nenes van a l’escola per aprendre. Això és el que li dona sentit. Això és el que la fa acceptable. A ningú li estranya el fet que quan un alumne no aprèn no marxi. Però no deixa de ser curiós. Quan un va a un restaurant amb l’objectiu de dinar, i no dina, se’n va. Si anem al cinema per veure una estrena i no la podem veure per la raó que sigui, no ens quedem allà a la butaca, tossuts, repetint sessió rere sessió, marxem i punt. Cap problema. No obstant, en el cas de l’escola, malgrat no aprenguéssim res, malgrat no volguéssim aprendre res, encara que no progresséssim ni un milímetre en anys, allà que ens estaríem. I això ens hauria de fer pensar si la funció de l’escola és realment l’aprenentatge o potser la seva finalitat essencial és, en realitat, la custòdia; el confinament de part de la població que molesta els adults. En la nostra estranya manera de viure, els qui no deixen temps per produir, els qui no deixen temps per a servir a l’economia, per a consumir, per a emprendre, senzillament molesten. Amb raons precioses els fem fora de la vida; el sistema aparta els infants i també els ancians amb intencions meravelloses que no sempre es compleixen.

Quan l’escola ha perdut la seva funció de custòdia, s’han fet mans i mànigues per, almenys, entretenir-los. Si no poden estar a l’escola, com a mínim, que aconsegueixin tenir-los una bona estona enganxats de manera autònoma a una pantalla. Ningú ha demanat uns objectius i, de fet, sabem que no seran feines avaluables. Ningú es pren la mínima prudència pedagògica -o potser hi havia una programació, una adequació a cada alumne o a cada grup?- No, hem tirat pel dret perquè s’havia de fer alguna cosa. Perquè som un servei públic, un servei públic que consisteix en…? I s’han obert les escoles. De manera simbòlica, en cap cas per aprendre -alerta la paradoxa- únicament per a complir amb el manament de competitivitat que tenen els alumnes de segon de batxillerat amb les PAU, i per atendre, per acollir, en definitiva i sense sucre, per custodiar. I de cara al curs vinent es farà un esforç de país. Es contractaran milers de professors -si us plau, retingueu aquestes paraules-, es trobaran espais i recursos. El que calgui! Que no s’estengui el pànic! Ens ocuparem de la quitxalla! No haureu de ternir-los a casa!