Bienvenido Mister Marshall

Permeteu-me que conservi el títol original en castellà de la mítica pel·lícula de Jose Luis Garcia Berlanga. Aquella en la qual un petit i polsegós poble de l’Espanya profunda viu durant uns dies el que més tard vàrem batejar com el somni americà. Passant de la resignació més cristiana a un estat d’esperança en el que tothom va a l’Ajuntament a fer la seva particular carta als reis, per acabar tornant a fer la mateixa cua, però aleshores per aportar a l’Ajuntament el que bonament pot per pagar les despeses que ha fet, en nom d’ells, la corporació municipal.

I tot perquè, en un moment donat, un alcalde esquifit i de poques llums, entabanat pel representant artístic d’una folklòrica amb pretensions, convoca al seu poble a preparar una gran rebuda als americans que, pel que sembla, recorren el món regalant l’oro i el moro a la gent que els riu les gràcies. En un mític discurs fet des del balcó de la casa de la vila on proclama, entre altres coses, que “como alcalde que soy, os debò una explicación. Y esa explicación os la voy a dar” per acabar convidant als seus conciutadans a combregar amb rodes de molí, tot convertint el poble en una mena de parc temàtic de les essències pàtries pel que els americans passaran amb els seus cotxes a tota velocitat repartint entre la gent la frustració més absoluta.

No es casual, però, que m’hagi vingut justament aquesta pel·lícula al cap. Sentir per enèsima vegada a Pedro Sánchez fent el seu discurs setmanal, aquesta vegada sobre la “nova realitat” i basant-la aquest cop en les possibilitats que ens ofereix el turisme, em va recordar aquell discurs ja esmentat de l’alcalde, guarnit amb els “olé”, “eso” o “digo” del representant artístic situat al seu costat .

No em vaig poder resistir a la imatge del president del govern disfressat de “bailaor” de flamenc, preparant un discurs carregat de tòpics per quan arribi el turista deu milions i somiant, com el Pepe Isbert de la pel·lícula, que s’enfronta en duel al representant artístic (Manolo Moran) sota la mirada amorosa de Carmen Vargas (Lolita Sevilla).

Perquè, aquesta “nova realitat” que Pedro Sánchez i els seus representants prometen a cada pas però sense acabar de definir i explicar, també ve farcida de promeses que, com les de l’alcalde de Villar del Rio, s’adrecen als ciutadans. Convidant-los a somniar truites des d’un món utòpic suposadament ple de possibilitats de progrés i millora però que, de moment, aporta una realitat feta d’enriquiment dels que ja eren rics, empobriment dels que ja eren pobres i incertesa pels que lluitaven per progressar. Convidar a la gent de casa a fer de turista per una part d’Espanya que, fins fa quatre dies, era l’espanya buidada, abandonada i no se quantes coses més, sembla més la voluntat de poder omplir un discurs amb les xifres dels visitants autòctons de Villar del Rio, que la decisió de treure de la pobresa l’Espanya profunda fent-la una veritable terra d’oportunitats.

I, en aquesta tessitura, només puc fer que recordar un altre personatge de la pel·lícula. El noble arruïnat que interromp el discurs de l’alcalde per recordar-li que aquells teòrics salvadors del poble son en realitat indis esclaus de les lleis del mercat i destructors de la riquesa dels altres. Però que, com tots els ciutadans, acabarà passant per la llista dels desitjos per fer la seva particular carta als reis. Però que també, en el moment de la veritat, desprès de constatar la crua realitat i veure passar els americans amb el cotxe i sense aturar-se, aporta al banc de recursos destinat a pagar el deute, la dignitat de l’espasa dels seus avantpassats, mentre al seu costat, els operaris van desmuntant els decorats destinats a fer creure als americans que viatjaven pel millor dels països.

Mostrar a bombo i plateret l’arribada dels primers centenars de viatgers alemanys a les illes tot proclamant el turisme com a solució màgica dels nostres problemes, torna a ser un discurs com el de l’alcalde de Villar del Rio. Titllar-ho d’experiment per revifar la nostra economia, encara més. Deixo a l’aire la pregunta: Quants d’aquells viatgers venien per fer turisme i quants per anar a passar l’estiu a la seva segona residència i beure cervesa al bar de tota la vida, propietat d’un alemany i regentat per un autòcton?