Ratlles i teranyines

La nota que penjava a la porta tancada de l’Esportiu la Piscina era clara i taxativa: “Per motius aliens a nosaltres i per qüestions administratives Vilanova i la Geltrú no canviarà de fase dilluns 15/6. La nostra vocació és la d’oferir una experiència d’usuari completa. Això ens fa endarrerir l’apertura dels centres fins que es produeixi el pas de la fase 2 a la fase 3 que pot tenir lloc el dilluns 22 o abans”. Com al joc de l’oca “de fase a fase i obro quan toca”.

Resulta que el Garraf i el Penedès es van segregar de la Regió Metropolitana Sud pel seus bons nivells respecte a la pandèmia i van avançar una fase al començament de la desescalada, però això vet aquí que va generar alguns problemes, -molts, vaja- de mobilitat tenint com epicentre la capital, Barcelona, la solució va ser també directe i fàcil, doncs el Garraf i el Penedès que s’aturin i no entren a la fase 3 com correspondria veient l’evolució del panorama sanitari. Per tant, un cop més resignadament, malgrat ens dolgui, subsidiaris de la gran capital.

Carai quina previsió! 

Es bo o dolent? No ho sé, cadascú es respondrà el que vulgui.

I dir també que mantenir-nos una setmana més en la fase 2 no ens preocupa excessivament, al contrari, som de la facció conservadora i molt en el tema desconfinament i ens proclamem partidaris convençuts de la via lenta.

Quan surti aquest escrit ja estarem en l’altre fase, concretament dijous 18 de juny hem passat a la fase 3 i el 21 decau l’alarma i estarem a la “represa”. Ara darrerament el MH Torra, contra el que ha anat predicant, volia anar de pressa.

Hem anat seguint la plasmació sobre els mapes de l’evolució de les fases, colors diferents per a cada regió que progressava adequadament i un altre color per les que necessitàvem millorar, divisions de colors de diversa intensitat  i de ratlles divisòries més o menys gruixudes, i sempre hem observat que per sota hi ha altres ratlles divisòries que en alguns casos corresponen a les comarques.

Divisió del territori. Aquí es va rebutjar la província com element bàsic de desconfinament i es va optar -crec que malgrat els problemes que pugui tenir com el nostre cas, de manera raonable- per regions sanitàries per calibrar els recursos que caldrien posar en marxa si hi havia algun rebrot important de la pandèmia.

Qualsevol divisió sobre el territori porta dificultats, baralles i malestar en masses indrets, genera conflictes entre comunitats, aixeca suspicàcies i fa renéixer velles disputes tribals.

Però per organitzar-se i acostar l’administració a la ciutadania és evident que cal organitzar el territori, després es veurà o no si la voluntat de la divisió es compleix o no.

Així des de temps immemorials damunt del mapa d’un territori s’hi van posant ratlles, divisions, colors diversos, és a dir acaba convertint-se el mapa en una mena de teranyina masses vegades inexplicables. Sort que el que es dibuixa en el mapa no es trasllada físicament sobre el territori, ja no hi hauria cap tros del país que no el travessés una rasa, un fil ferrat, un mur de separació o el veiéssim tenyit de determinat color.

De divisions sobre el territori se’n han fet moltes i diferents segons els interessos de qui els feia. Els governs òbviament amb un interès clar de control sobre el territori i de minimitzar a vegades el pes d’un espai concret en la globalitat d’un país.

Si retrocedim en el temps trobarem divisions que venen de molt lluny però també trobem exemples més recents i potser les més ben estructurades corresponen a l’època republicana. Després d’un debat llarg, ampli i amb diverses modificacions el país s’estructurà en comarques i l’aplegament d’aquestes en vegueries, una ordenació que no es va posar en marxa almenys en la seva vessant més política per l’esclat de la guerra civil. És el projecte que va dirigir i liderar el geògraf Pau Vila i que amb més o menys canvis va perdurar fins fa relativament poc. Les bases sobre els que es van estructurar les comarques eren: establir el menor nombre possible de demarcacions; que des de cada poble es pogués anar i tornar en un dia a la seva capital; que les demarcacions fossin equilibrades quant a nombre d'habitants, o bé que l'extensió compensés les diferències (principis que s’enumeraven en la ponència creada per fer la divisió) i la divisió tingué també una certa reivindicació històrica ja que la divisió provincial era “Signe de la submissió a un centralisme que repugnava a la nostra ànima col·lectiva, les “quatre províncies amb què era dividida Catalunya d'ençà de l'any 1833, foren suprimides per a donar lloc a la reestructuració de la unitat catalana [...] Per a governar Catalunya des de Barcelona calen unes divisions noves adaptades a les característiques de la nostra autonomia i basades en les realitats naturals i econòmiques de la terra». El franquisme però va elevar a categoria màxima la Província.

No va ser fins l’estatut de 1979 en que es va afrontar el tema de la divisió novament i el text deia en l’article 9 que la  Generalitat tenia competència exclusiva en Ordenació del territori i del litoral, urbanisme i habitatge per tant en  la divisió el país i afegia encara: “Generalitat estructura la seva organització territorial en municipis i comarques i que podria crear demarcacions supracomarcals, tot mantenint, però, l’organització de la província com a entitat local i com a divisió territorial per a l’acompliment de les activitats de l’estat.”

Declaració de principis que va dotar els Consells Comarcal d’un migrat poder polític sobre el territori ja que totes les seves competències havien de ser cedides pels municipis, total  pela en cinc...

La Generalitat però no es va quedar sense fer res i va encarregar al prestigiós polític Miquel Roca que elaborés un informe sobre la possibilitat d’una nova estructurar territori, Informe sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya, el conegut com Informe Roca va a anar a parar al calaix, al fons, del fons del calaix i allà es va quedar. Havia aixecat  molta polseguera i trepitjava alguns ulls-de-poll, va generar la rebel·lió de molts municipis que quedaven subsumits en un mateix ajuntament, pèrdua d’identitat local en van dir. L’informe era força racional ja que molts ajuntaments de municipis petits no poden aguantar la necessitat econòmica i això es podria solventar agrupant-los administrativament sense que perdessin cap mena de caràcter singular. L’informe modificava algunes comarques i establia una divisió en 6 vegueries amb possibilitats també de canvi d’algunes comarques, el Penedès no sortia i el dividia en les dues regions de Barcelona i Tarragona, tot i que obria la possibilitat de que el Baix Penedès s’incorporés a la vegueria de Barcelona.

I encara a l’estatut del 2006. es va fer avenços substancials i així es deia que:  La comarca és un ens local per a la gestió de competències i serveis locals. La vegueria, que assumeix les funcions de les províncies, és la divisió territorial per a l'organització dels serveis de la Generalitat de Catalunya i per al govern intermunicipal de cooperació local.

Res ha canviat però pel que fa a la  competència i l’efectivitat polítics, malgrat s’hagin creat les vegueries es mantenen en els llimbs de la virtualitat tot esperant potser una nova oportunitat. Mentre aquí uns quants anem fent bullir l’olla per entretenir-nos amb la ficció de les vegueries, com un joc d’aquests d’ordinador.

Però divisions sobre el territori n’hi ha més: regió metropolitana, partits judicials, regions sanitàries, regions policials, regions forestals, delegacions territorials d’ensenyament, zones mineres, delegacions d’indústria, i si entrem en l’àmbit civil les cambres de comerç, les delegacions dels sindicats, i ja en creences particulars trobem la divisió dels bisbats de Catalunya i els coneguts com a protestant també tenen algunes referències territorials diferents. Podríem seguir. En fi una teranyina espessa que intersecciona, una xarxa de malla molt estreta, que es projecta sobre el mapa i el territoris, amb alguns aspectes que no acaben d’encaixar, tampoc són massa greus però també, a voltes, generen inconveniències entre la població.

De totes aquestes que hem esmenat no hi ha cap que coincideixi amb les altres en la seva totalitat, sí que hi ha algunes coincidències parcials lògiques i evidents però tot plegat és un galimaties que segurament s’hauria de resumir i aprimar mot més.

Hem après amb rapidesa, quin remei, lliçons al voltant d’aquest pandèmia, i encara n’aprendrem més. Així potser seria un bon noment quan passi tot això, quan hàgim superat fases, estat d’alarma, nova normalitat i la represa, d’intentar fer una divisió més racional i més reduïda que eviti tantes ratlles imaginàries, però ratlles sobre el mapa. Com menys teranyina més claredat i facilitat.

Unificar criteris salvant les necessàries especificats segur que donaria una major efectivitat a l’acció administrativa (potser política també) i menys embolics col·laterals.