Nosaltres, qui, pregunta essencial

Amb Nosaltres, qui, Mireia Calafell (Barcelona, 1980), va obtenir el Premi Mallorca de poesia 2019.

El llibre Nosaltres, qui està dividit en dues parts: Vertical i Horitzontal. I de seguida ve al cap la figura de la creu, un símbol que va més enllà de la referència crística, ja que és un símbol universal en el ben entès que representa la conjunció, en el punt de l’encreuament, dels contraris o complementaris: el masculí i el femení de l’existència. No menys important és la figura que de manera esquemàtica la creu representa: l’arbre de la vida, amb l’eix vertical connectant cel i terra, i amb l’eix horitzontal representant les branques i els seus fruits, imatge de la creació expandint-se. Segons Jung, en algunes tradicions, tant a Orient com a Occident, la figura de la creu és vista com la imatge del foc de la passió, així com del sofriment existencial. Amb el cos amb els braços estesos, els humans dibuixem la creu que ens simbolitza com a éssers entre l’espai (vertical) i el temps (horitzontal).

Del simbolisme de la creu amb els seus vectors vertical i horitzontal en podríem escriure un llibre, cosa que no podem fer aquí, tan sols apuntarem que nosaltres, qui, és una pregunta filosòfica equivalent a la pregunta tradicional qui sóc jo. Totes dues són preguntes essencials, ja que no hi ha consciència del jo sense el tu, sense el nosaltres i vosaltres. És a dir, venim i anem de la verticalitat del jo a la horitzontalitat del nosaltres.

Partint de imatge de la creu interna que ens configura, en alguns poemes de la primera part del llibre, Vertical, Mireia Calafell s’empara en alguns mites clàssics (què no van dir, els grecs antics!) per assenyalar, o per despertar la consciència, sobre els efectes nefastos d’una verticalitat que pot presentar-se de forma massa agressiva i dominant com la mil·lenària civilització de signe patriarcal que duem a les espatlles, i que l’autora explica de forma ben gràfica en el seu poema sobre el mite del rapte d’Europa per part de Zeus, o en el poema sobre l’assetjament a Dafne per part del déu Apol·lo. I, no obstant això, és ben humà l’instint de posar-se dempeus i caminar, d’alçar-se sobre la desgràcia, d’agafar les regnes a les pròpies mans. Ho deien també els grecs antics: tot amb mesura perquè, com escriu la poeta, inquieta el rastre cruent dels pètals esclafats.

En els poemes de la segona part, Horitzontal, Mireia Calafell, que ha pensat la condició horitzontal des de la pregunta: nosaltres, qui, va al moll de l’os de la natura essencial de la humanitat de fet tan vulnerable, nascuda sempre a la intempèrie i a la recerca de tota mena d’aixoplucs i demanda d’empares. Si per ser humans ens alcem sobre els peus i caminem sobre la terra, no és menys essencial per a la supervivència humana amb un mínim de confort biològic i afectiu, la necessària relació amb l’altre, el nucli familiar en primer lloc, així com el foment de la convivència, la cooperació i la pau, l’extensió de la xarxa d’ajuda mútua, la donació dels coneixements, el mestratge, la cultura de la solidaritat, l’atenció i cura de l’altre sense distinció ni segregació, el respecte per les diferències.

Per aquest motiu la filosofia humanista, i ja no diguem les religions que inviten a la pràctica de l’amor i la fraternitat, s’han preocupat sempre de bussejar en el tema de l’alteritat que ens conforma com a humans: el tu, el nosaltres i vosaltres. Així, en aquest comentari sobre Nosaltres, qui, de Mireia Calafell, sembla oportú fer esment del llibre Jo i Tu, del filòsof jueu Martin Buber, en el qual ja d’entrada fa aquesta afirmació sobre la que ell considera una paraula primordial: «Una paraula primordial és la parella Jo-Tu», amb la qual cosa el filòsof ens està dient que el jo no existeix sense el tu, sense el nosaltres, sense el vosaltres, que el jo té consciència del jo a través del tu, de l’alteritat que és aixopluc i alhora en busca, perquè som el fred cada nit dins l’estable, així com a través de l’amor, o de la companyonia, tu i jo allà on hem après, de nou, com trobar l’or. L’or de la nostra humanitat sempre fent-se en la verticalitat i l’horitzontalitat alhora, esdevenint en la conjunció de les forces de la vida, l’energia espiritual que ens alça i ens abraça al mateix temps.