La ira: emoció, passió, pecat, motor d'acció

Dins la sèrie «Pecats capitals», de Fragmenta Editorial, acaba de publicar-se La ira, de l’escriptor i hel·lenista Raül Garrigasait (Solsona, 1979).

Entre la reflexió, l’erudició i el talent narratiu, Raül Garrigasait ofereix al lector un assaig sobre la ira, un dels set pecats capitals que, observat d’a prop, ens informa sobre els condicionants d’aquesta emoció-passió que ens segresta la raó, tot i que no hi ha ira sense una ‘raó’ de fons, la fletxa que la dispara.

Raül Garrigasait inicia el seu assaig amb el relat de la passió d’ira que pren Aquil·les, l’heroi de la Ilíada, on Homer hi narra la guerra de Troia. I tot explicant amb detall les raons d’aquest alçament de les emocions que duu incorporades aquell estat d’ànim colèric, els lectors de seguida ens fem càrrec de la seva força motora que, en tant que força, pot ser destructiva, però també reivindicativa d’una veritat que el protagonista d’aquest trasbals anímic sent de manera radical, i que en el seu estadi inicial li canvia fins i tot la fesomia i li enrigideix el gest.

Com l’heroi grec, també el Déu veterotestamentari es mostra irat, colèric. El Déu de Moisès és capaç de les més grans enrabiades, tant com per provocar càstigs monumentals en forma de diluvis, guerres, matances. Potser és agosarat o abusiu dir-ho així, però aquesta ‘aparença’ de la divinitat bíblica poc té a veure amb el Déu de pau i d’amor que els humans han somiat amb els seus desigs d’emmirallar-se en un Déu d’amor i de pau.

La ira és una passió que pren un home de qualitat com l’heroi, tant com pren el mateix Déu en una ira provocada, és clar, per les seves criatures maldestres, malobedients, malànimes. Hi ha, doncs, una ‘raó’, tant per a la ira humana com per a la divina. Però aquesta raó justifica les batalles cruels, la venjança, la mort, la destrucció? És clar que aquests arguments estan pensats en termes humans perquè en realitat poc sabem de les raons de la Creació que té les seves lleis en la natura. Les nostres consideracions són d’ordre moral, i de la mateixa manera que a les Sagrades Escriptures es diu que les criatures són fetes a imatge i semblança del Creador, les criatures s’expliquen Déu a través d’aquest filtre: una imatge de la divinitat, no pas de la seva realitat, la qual, si en tenim la sensibilitat, tan sols percebem al nostre interior, percebem alguna cosa que ens sobrepassa i li diem Déu més enllà de la seva revelació en la Història.

Raül Garrigasait escriu el seu assaig des dels seus amplis coneixements com a hel·lenista i com a persona formada en la cultura occidental i, per tant, exposa la visió de la ira des d’aquesta perspectiva, tant per explicar-la com per qüestionar-la, ja que la ira és una passió i un pecat propi d’herois i déus colèrics, una ira connotada d’una cultura determinada. La ira es mostra forta i amb el poder propi de la cultura patriarcal perquè se la pot ben permetre. Si una dona s’enfada per una injustícia, o s’aïra enfront d’un mal tracte, de seguida se la titlla d’histèrica, no es fa cas de les ‘raons’ que té per alçar-se, enfurismada, i tantes raons com té per fer-ho tant des del punt de vista històric com ara mateix.

Ara bé, ¿com dominar els uns i les altres la ira sentida d’una manera tan intensa que fins ens pot treure del centre de la raó? Doncs, tal com suggereix Raül Garrigasait al final del seu assaig, és fer-nos-hi amiga i servir-nos-en. La ira, en tant que força sorgida del més profund d’aquesta emoció colossal que ens pren, és una força virtual que, ben dirigida, pot resultar-nos un bon vehicle per a l’acció necessària davant la ignomínia, la injustícia, la defensa dels valors i dels drets humans. La santa indignació, com a vegades hem sentit a dir, pot esdevenir el motor per a l’acció forta, plena d’energia interna si bé no-violenta, que equilibri la violència que tan sovint s’exerceix contra el vulnerable, o el considerat menyspreable des de la supèrbia o la pura malignitat. En aquesta ira domesticada podem trobar la força que ens alliberi de la submissió indigna, la pròpia i la dels altres. Podem veure la ira com el que és: un pecat en tant que còlera cega i força destructiva, però també podem veure la ira com la potència que mou a l’acció enfront de les formes del mal que presenta la nostra humanitat corrompuda.